Esa sensación

¿Una pel·lícula pot funcionar com un virus i alhora com el seu antídot? Això sembla proposar l’estimulant i paradoxal Esa sensación, una obra sobre l’alienació urbana que fa de les trobades entre els seus personatges el leitmotiv principal. Aïllament i transmissió vertebren aquest film que aposta per la polifonia i la fragmentació des de la seva direcció a sis mans, a càrrec d’un dream team del que es coneix com “l’altre cinema espanyol”, format per Juan Cavestany (director de Gente en sitios ), Julián Génisson (membre del col·lectiu Canódromo Abandonado) i Pablo Hernando (autor de Berserker ). En tot cas, l’estructura episòdica d’ Esa sensación -títol genial!- amaga un discurs ben compacte: tot apunta cap a una desconstrucció de la quotidianitat a mans de l’absurd, una crispació de la “normalitat” com a via d’accés al malestar que s’estén per la nostra “societat del benestar”.

Els protagonistes d’ Esa sensación viuen submergits en una soledat exasperant i s’aferren a peculiars rituals per exorcitzar la confusió: una dona s’enamora d’un roc que decora una rotonda; el sobtat despertar religiós d’un home desconcerta el seu fill... Signes dispersos d’una hilarant simfonia sobre la incomunicació que reclama l’impuls surrealista que anava de Luis Buñuel a La cabina d’Antonio Mercero. Així, amb la seva estructura sense centre i el seu fetitxisme per les figures geomètriques, Esa sensación es reivindica com una obra conceptual dissenyada per convocar i alhora asfixiar el desencant contemporani.