Érase una vez en Anatolia

Cares com un paisatge fosc; escenaris en total paral·lelisme amb el negre esperit dels protagonistes. Les pel·lícules del turc Nuri Bilge Ceylan són sempre un tour de force anímic, fins i tot per als espectadors més optimistes: de to pesat, tediós i en ocasions incòmode, el seu cinema aprofundeix en el desassossec de l'existència contemporània. No són pel·lícules fàcils però, encara que resulti paradoxal, són alhora molt gratificants.

En el seu setè llargmetratge el cineasta torna al gènere noir que va practicar a Tres monos , però de manera oposada: a Érase una vez en Anatolia assistim a una recerca policial que es desenvoluparà durant una nit i en què una comitiva de diversos cotxes -on viatgen oficials, un doctor, un fiscal i dos sospitosos- es desplacen pels camins de l'Anatòlia buscant un cadàver. I com és habitual en el cinema de Ceylan, la situació de crisi li serveix per explorar la sempre insondable densitat de l'ànima humana: algun acudit d'humor negre, un grapat de decisions equivocades i els gestos ambigus dels personatges confluiran al llarg d'aquest particular viatge al final de la nit. I és que Ceylan juga a ser Dostoievski enmig de les estepes turques. S'ha de dir: l'experiment li surt bé.

No obstant, i a diferència de films anteriors, aquí el cineasta sembla més decidit que mai a no concloure la història que ens presenta. ¿Els protagonistes arribaran a trobar el mort que busquen o continuaran fent voltes sobre ells mateixos? Es tracta d'una pregunta capciosa: de vegades a Érase una vez en Anatolia sembla que Ceylan encara no té gaire clares les prioritats.