CINEMA
XAVI SERRA

Emma Suárez: “És estúpid voler fer als 50 anys un paper de 25“

L’actriu protagonitza ‘Julieta’, el retorn de Pedro Almodóvar al drama sec i sense concessions

Emma Suárez, sobre 'Julieta':  "L'espectador no pensa en dues actrius, pensa en un personatge" / X.SERRA / A.FERNÀNDEZ Zoom

¿Quina trucada espera amb més ganes una actriu espanyola que la de Pedro Almodóvar oferint-li el paper protagonista de la seva nova pel·lícula? Emma Suárez va saber que ingressava en l’exclusiu club de les noies Almodóvar fa un parell d’anys, mentre rodava La propera pell amb Isaki Lacuesta i Isa Campos. La crida del director manxec no va agafar-la jove i inexperta, sinó amb trenta anys de cinema, teatre i televisió al darrere. Mite sexual dels 90 i una de les actrius espanyoles més magnètiques i atrevides, la seva col·laboració amb Almodóvar és el colofó a una trajectòria sòlida i consolidada. “Sempre que treballes amb un nou director hi ha un cert grau d’aprensió perquè no saps què et trobaràs -diu ella-, però el Pedro no era un estrany per a mi. Ell va començar el 1980 amb Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón i jo el 1982, així que hem coincidit en mil festivals i trobades cinematogràfiques. El que sí que imposa respecte és que amb ell saps que la pel·lícula s’exhibirà per tot el món, perquè és un cineasta de projecció internacional. Per sort és un director molt exigent i això et dóna confiança, perquè no li val qualsevol cosa i sempre et demanarà més”.

A Julieta, Emma Suárez interpreta el personatge del títol, una dona abandonada per la seva filla, que va desaparèixer del mapa fa 12 anys. Però l’actriu només és protagonista a temps parcial: el paper se’l reparteixen Adriana Ugarte de jove i Suárez de gran. La novetat és que, a diferència de moltes pel·lícules que aprofiten un salt en el temps d’anys en la narració per fer el canvi d’intèrpret, aquí el viatge a través de les edats de la Julieta és continu i fluid. Ugarte i Suárez s’enfronten, doncs, a un doble repte: entrar dins el personatge i sincronitzar la seva interpretació a la d’una altra actriu. “El repte era més per al Pedro -diu Suárez-. I crec que ha aconseguit el que buscava. Quan el públic veu Julieta no pensa en dues actrius, sinó en un personatge. I no era senzill, perquè l’espectador va al cinema sabent que són dues actrius diferents i busca les diferències. Però la història és tan poderosa que pren protagonisme sobre el fet que siguin dues actrius”.

Per suavitzar el canvi d’intèrpret, que es fa efectiu en l’escena potser més memorable del film, Almodóvar juga amb l’estilisme de les actrius, fent evolucionar cronològicament els personatges sense recórrer a maquillatges especials. “Pedro no volia falsejar la història fent servir elements que distorsionessin el gest -diu l’actriu-. Volia una pel·lícula neta per transmetre el dolor de la Julieta de manera transparent, amb molts primers plans. Fer servir moltes caracteritzacions hauria subratllat el truc. Òbviament, l’Adriana i jo hem fet un procés d’adaptació, buscant tonalitats en els cabells i el maquillatge, la forma de caminar... Però parlem d’un personatge que es fractura en un moment donat i es transforma en una altra persona, així que el fet que siguin dues actrius en realitat ajuda l’espectador”.

La Julieta de Suárez és una dona marcada per l’absència d’una filla i el sentiment de culpa per la mort del marit. “És una dona vulnerable, que conté el seu dolor. Guarda un secret i el buit que li provoca amagar-ho li fa un forat que intenta omplir escrivint una carta a la seva filla”. Una dona abandonada i sola, doncs, no gaire diferent d’altres personatges d’Almodóvar. “La veritat és que vaig investigar la filmografia del Pedro i els seus personatges femenins, buscant referències d’altres actrius -admet Suárez-. Admiro profundament Carmen Maura, Marisa Paredes i Cecilia Roth, sempre han sigut referents per a mi. I crec que totes tenen coses en comú, sobretot la forma d’estimar i de patir”.

De patiments, Julieta en va plena. És l’Almodóvar més dramàtic dels últims temps, sense les típiques gotes d’humor que fan passar millor les penes. “Un dia que rodàvem una escena molt dura i li vaig dir al Pedro: «I jo que em pensava que em trucaves per fer una comèdia... I des que he arribat que no paro de plorar»”. Almodóvar li deu una comèdia, doncs. “Jo no diria tant, però m’encantaria. A més, ell té molt sentit de l’humor. Quan dirigeix una escena, interpreta tots els personatges. Un cop em vaig posar a riure i ell no ho entenia, perquè era una escena molt dramàtica. Però és tan graciós que no ho podia evitar”.

L’actriu viu un bon moment professional. El 2016 és l’any del seu retorn a primera línia del cinema després d’una etapa més teatral. D’aquí poques setmanes presentarà al Festival de Màlaga La propera pell i té pendent d’estrena Falling apart, de la jove directora Ana Rodríguez, i Las furias, el debut en cinema del director teatral Miguel del Arco. “Estic molt contenta. Però també ho estava quan no m’oferien tants papers de cinema. No m’he sentit mai maltractada per la indústria. És estúpid voler fer als 50 anys un paper de 25. El més interessant és que hi hagi un procés en comú entre els personatges que fas i la teva evolució personal. Si has viscut una vida més o menys plena tens experiències i les pots aportar als personatges. |