Elysium

Com a al·legoria futurista d'un món que es precipita a la concentració de la riquesa i a l'exclusió de la majoria desfavorida, Elysium té poca substància i encara menys subtilesa. Però el pitjor és que el viatge del personatge de Damon -que es transforma en messies del poble perquè una nena malalta li ofereix unes benes- està narrat sense l'acidesa i l'humor negre de District 9 , el debut de Bloomkamp, que aquí es limita a dilapidar el carisma i bon ofici de Damon en una cinta en què destaquen més els elements ornamentals -la biotecnologia atrotinada del protagonista és digna de Cronenberg- que els fonamentals de la narració. I el comentari social es desactiva a cop de concentrar l'antagonisme en personatges extrems com Kruger o la secretària de Defensa, que no són productes d'un sistema injust, sinó excrecions. En aquest sentit, fins i tot Els jocs de la fam té més profunditat política.