CARA A CARA

Eloi el Bon Noi entrevista Marc Isern

Eloi el Bon Noi acaba de publicar 'Adolescència: no superada' (2013), un disc brillant i trencador no apte per a ments conservadores. Marc Isern és germà seu i porta la comunicació de grups com La Pegatina, La Troba Kung-fú i Gertrudis

E.B.N. |Quan la gent m'ho pregunta, dic que la teva professió és posicionar grups de música al mercat. Ho dic bé?

M.I. |Sona poc romàntic, però suposo que és així. M'agrada comunicar i, des de sempre, quan m'ha entusiasmat un disc he procurat anunciar-ho a tort i a dret. Ara em dedico professionalment a donar a conèixer grups. I tinc la gran sort de treballar sobretot amb els que m'agraden.

Què és el que més t'agrada del meu disc Adolescència: no superada? I el que menys?

No hi ha res que no m'agradi del teu disc. És l'obra d'un bon músic, amb molt bon gust, grans influències musicals i una sensibilitat única. Hi ha cançons que em fan posar la pell de gallina. Sobretot Vagina dins vagina, dedicada a la teva neboda. Crec que va ser la primera mostra d'amor que li vas dedicar. Amb la que no estic d'acord és amb Pugnes fratricides.

¿Saps que em sento molt orgullós de tu per ser un emprenedor?

Tinc un enorme respecte per la meva feina. Perquè m'encanta i perquè sóc conscient que des que tinc 20 anys visc dels somnis i les esperances dels músics. Jo he cobrat sempre a final de mes. Els músics no poden dir el mateix. Aquest sector és així de complex. La indústria acostuma a viure millor que els artistes dels quals depèn.

Quina creus que ha de ser l'actitud d'un grup que vol guanyar-se la vida amb la música?

Exactament la mateixa que la de qualsevol emprenedor. S'ha de tenir confiança en un producte, estudiar el mercat al qual va dirigit i conèixer els seus agents i les seves característiques, buscar finançament, treballar la imatge i la presència a internet, fer màrqueting, relacions públiques i estar atent a les oportunitats. L'èxit, com la inspiració, és millor que et trobi treballant.

T'ha molestat que al disc expliqui intimitats, com quan em vaig pixar sobre teu un dia que no em deixaves llegir un còmic de l'Eric Castel amb tu?

M'he fet gran envoltat de músics, discos, mànagers, periodistes, sales de concerts i històries més o menys properes que s'han transformat en cançons... Però mai ho havia viscut de tan a prop. Espero que el teu públic i els mitjans sàpiguen diferenciar entre el que és real i el que és pura provocació.

Si la teva nena et diu "Papa, vull ser músic", què li diràs?

M'agrada pensar que la meva filla només escoltarà la música que a mi m'agrada i que mai l'hauré d'acompanyar als concerts dels One Direction del futur. Per ara, tal com em va recomanar el Raynald Colom, li he comprat un piano de joguina.