El último Elvis

El lluitador, Chanson d'amour , Cor rebel , ara El último Elvis i moltes altres són la mateixa pel·lícula amb variacions diverses. Històries de perdedors que volen redimir-se, reinventar-se, sobreviure. Beuen totes de la mateixa font, la famosa èpica del fracàs que John Huston va convertir en primera matèria d'algunes de les seves obres mestres: El tresor de Sierra Madre , Ciutat daurada , Sota el volcà. .. Armando Bo ens en serveix ara un rebrot, un esqueix de saba densa i enèrgica, sobre un home que canta cançons d'Elvis per poder sobreviure, mentre intenta cuidar la seva filla petita i surar sobre el mar d'infortunis que l'assoten. No aporta gran cosa i, de fet, ens la sabem de memòria, però es nota que el director sap filmar, posar la càmera allà on toca i treballar la humanitat dels seus personatges malgrat algun rampell de truculència excessiva. John McInerny, el protagonista, és tota una troballa, un condensat de veritat i força actoral orgànica, que amb la seva energia i presència imponent transcendeix unes ànsies argumentals dignes però tirant a escarransides.