Enemy

Si un vol buscar-li tres peus al gat a Enemy pot enredar-se buscant contradiccions en l’argument, especular sobre quina part del film és somni i quina vigília o entossudir-se a intentar entendre tot el que passa a la pel·lícula segons la sempre confortable lògica causa-efecte. Bé, és una opció. No obstant, llavors també es corre el risc de passar per alt tot el cabal de suggeriments estètics i tota la fondària temàtica d’aquest gran film sobre la figura del doble. Enemy planteja diverses reflexions al respecte d’aquest tema. ¿Sempre que imaginem altres vides possibles milloren la que ja tenim? ¿El nostre doble sempre és un Mr. Hyde que s’atreveix a fer tot el que nosaltres no som capaços com a Dr. Jekyll? ¿Sentir el sotmetiment de la dictadura del dia a dia ens du a buscar fugues de la realitat on no n’hi ha? Si obrim escletxes a les derives de l’inconscient... ¿les controlem a voluntat o ens dominen elles a nosaltres? Denis Villeneuve il·lustra tots aquest interrogants sense estirabots, a partir d’una estilització freda, pessimista i inquietant de la vida moderna a les grans ciutats.