CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Dos tontos todavía más tontos

** Direcció: Peter Farrelly, Bobby Farrelly. Guió: Sean Anders, John Morris, Mike Cerrone. 110 minuts. EUA (2014). Amb Jim Carrey, Jeff Daniels, Kathleen Turner. Per als que encara riuen com fa vint anys

Quan, fa dues dècades, els Farrelly van estrenar Dos tontos muy tontos, van etzibar un mastegot amistós al gènere de la comèdia nord-americana i la van deixar grogui durant uns quants anyets. En aquell moment no tothom va riure o va entendre aquell reguitzell de poca-soltades. Però amb la perspectiva del temps, Dos tontos muy tontos ha quedat com el tret de sortida d’una nova manera d’entendre la comèdia de l’absurd, l’ slapstick i la incorrecció que va ser hegemònica a finals del segle XX. Dit això, és impossible no comparar Dos tontos todavía más tontos amb la primera part de les desventures de Harry i Lloyd. Perquè han passat vint anys i aquells acudits tan grollers que eren gairebé avantguardistes ara són... nostàlgics. Els gags que abans ens arribaven com un cop de pedra ara només semblen pessigolles còmplices. És la idealització d’un passat ximplet (i millor). No és que no tingui bons acudits, que n’hi ha un bon grapat, ni que Daniels o Carrey estiguin massa vells, que també. És que ja no sorprèn. I si no hi ha sorpresa... no hi ha humor.