CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Dos días, una noche

***** Direcció i guió: Jean-Pierre Dardenne, Luc Dardenne. 95 minuts. Bèlgica (2014). Amb Marion Cotillard, Fabrizio Rongione, Pili Groyne. Per a indignats que volen carregar-se de raons per indignar-se encara més

El germans Dardenne mai fallen. Això és així. Però, tot i així, de vegades sembla que l’encerten més que d’altres. Ells, com sempre, continuen fidels al seu estil seriós, cru, hiperrealista i sense ensarronades sentimentals. Però ara sembla que el context pot afectar positivament la valoració o, si més no, la idoneïtat de la seva última obra: aquest cop, el timing entre el període de recessió que encara vivim a tot Europa i l’estrena d’aquesta pel·lícula és perfecte. Dos días, una noche és un film sobre un els trucs més malparits del sistema capitalista: enfrontar els treballadors entre ells per salvar els comptes anuals d’un negoci. Els empleats de l’empresa d’aquesta pel·lícula han de triar entre renunciar a la paga extra o mantenir el lloc de treball d’una companya (concretament, Marion Cotillard, una persona depressiva obligada a convertir-se en una lluitadora). Al llarg d’un cap de setmana, aquest personatge que veu perillar el seu lloc de treball batalla per convèncer un per un tots els seus companys perquè votin a favor seu. Aquestes són, tristament, les grans odissees, les grans gestes aventureres del nostre temps: barallar-te amb els teus iguals per una feina. Potser la transparència i l’aparent senzillesa de la posada en escena pot fer que no ens adonem que Dos días, una noche és un mecanisme de precisió espatarrant. És tan complexa dramatúrgicament com Lincoln, de Steven Spielberg (un altre film sobre compra de vots), i tan astuta com Dotze homes sense pietat, de Sidney Lumet. A partir d’un conflicte mínim, els Dardenne construeixen un drama màxim sobre la dignitat, l’empatia i la lluita per la supervivència en aquesta era en què les persones només són considerades material fungible.