Direcció: Julie Delpy. Guió: Julie Delpy, Alexia Landeau, Alexandre Nahon. 95 minuts. França (2011).Amb Julie Delpy, Chris Rock, Kate Burton, Dylan Baker.
Julie Delpy s'ha convertit en la millor actriu per a les trobades romàntiques exprés en diverses parts del món. Fins a tres cops s'ha topat amb Ethan Hawke en cintes dirigides per Richard Linklater -l'última vegada a Before midnight , una pel·lícula que es va estrenar fa pocs dies al Festival de Berlín-, i aquesta fórmula li va servir en el seu moment per debutar com a directora cinematogràfica amb Dos días en París .
Molts dubtaven llavors de la solvència de Delpy, però, per sort, en el seu debut s'atrevia a desmitificar l'aura romàntica dels treballs de Linklater gràcies a la seva mirada irònica sobre les relacions de parella. Molt lluny queda aquesta seqüela situada a Nova York i amb les relacions familiars com a eix narratiu; lluny per les seves intencions però també pels seus resultats. A Dos días en Nueva York , la Marion (Delpy) ha deixat el Jack (Adam Goldberg), viu a Brooklyn amb el Mingus (Chris Rock) i espera la visita de la seva família francesa, retratats com si es tractés dels mateixos Flodder francesos. Rieu-vos dels tòpics sobre els espanyols.
A favor seu cal dir que la cineasta segueix rodant amb mala llet, i alhora amb afecte, les batusses verbals entre pares i filles, sogres i germanes; de tant en tant assota amb alguna irreverència, però, en conjunt, no convenç. El gran problema és que a la pel·lícula es nota certa mandra. A l'hora de plantejar-la ( Dos días en Nueva York s'assembla bastant a El Skylab , tot i que sense la lluentor estival d'aquella pel·lícula) com també a l'hora de realitzar-la. I és que tant clixé acaba sent indigest. No se'n lliura ni tan sols Barack Obama.
