Django desencadenado

Django desencadenado Zoom

Direcció i guió: Quentin Tarantino. 165 minuts. Estats Units (2012).Amb Jamie Foxx, Leonardo DiCaprio, Christoph Waltz.

Per copsar la intel·ligència i audàcia d'un film com Django desencadenado cal no perdre de vista el seu lloc tant en la trajectòria de Quentin Tarantino com en la història del cinema nord-americà. En primer lloc sorprèn la serena maduresa assolida pel director d'aquell himne al pastitx anomenat Kill Bill . La seva nova pel·lícula no renuncia a la cinefília i a la iconoclàstia -qui diu que un cowboy (negre) no pot disparar a ritme de rap?-, però l'estructura cronològica i la transparent evolució del drama revelen un Tarantino disposat a renunciar al lluïment personal en favor del dels seus personatges.

D'altra banda, també sorprèn la determinació amb la qual l'autor de Pulp fiction assumeix una responsabilitat llargament defugida pel cinema americà: la representació sagnant d'una història de violència racial només ajusticiada per obres mestres marginals com Mandingo , de Richard Fleischer, o Sweet sweetback's baadasssss song, de Melvin van Peebles. Que per acomplir aquest deure Tarantino recorri al sadisme de l' spaghetti western demostra que els camins de l'art són inescrutables.

Així, deixant enrere l'alegre amoralitat dels primers films, Tarantino treballa avui com un historiador irreverent, fabulista i tocat pel romanticisme més sublim. Si Maleïts malparits funcionava com un elogi de la resistència organitzada contra l'opressió, Django desencadenado posa en primer pla un Sigfrid a la recerca de la seva Brunilda: un heroi enfrontat a la llei i la civilització, ben acompanyat pel Dr. Shultz (un pletòric Christoph Waltz), l'emissari de la refinada barbàrie del vell continent.| MANU YÁÑEZ