CINEMA
XAVI SERRA

Quan Disney sembla Pixar

A ‘Zootròpolis’ animals evolucionats i intel·ligents formen una societat aparentment idíl·lica

Quan Disney sembla Pixar Zoom

Què hi ha més Disney que una pel·lícula protagonitzada per animals antropomòrfics? Els talking animals formen part de l’ADN de la companyia des del primer curt de Mickey Mouse fins a clàssics com Dumbo, El rei lleó o Robin Hood. En tot això pensava l’animador Byron Howard quan va tenir la idea del nou llarg de la companyia, Zootròpolis. “En totes aquestes pel·lícules els animals prenen mides genèriques: els ratolins són més grans que en la realitat, els elefants més petits... És molt pràctic a l’hora d’animar. Però se’m va acudir: què passaria si respectéssim les mides reals? ¿Si els ratolins fessin 2 centímetres i els elefants 10 metres d’alçada? ¿Com seria la convivència entre espècies en una ciutat animal dissenyada per mamífers per a mamífers?”

Igual que els dinosaures d’ El viatge d’Arlo, els protagonistes de Zootròpolis són animals que han evolucionat i han construït una societat moderna i tecnològica adaptada a la morfologia de cada raça, amb tot d’hàbitats i mitjans de transport fets a mida de cada espècie. La civilització també ha reprimit l’instint que feia que unes espècies volguessin cruspir-se’n unes altres, però no els prejudicis i la desconfiança entre els antics depredadors i les seves preses. A aquesta ciutat aparentment idíl·lica on les gaseles canten amb la veu de Shakira i els búfals parlen com Idris Elba -almenys en la versió original- hi arriba un dia una conilla idealista que abandona la tranquil·litat rural per unir-se a la policia de Zootròpolis. Un cop allà s’adona que ser l’únic conill d’un cos de policia format per animals grans i durs no és fàcil. L’únic aliat que tindrà en la seva croada per fer-se respectar i no perdre la feina serà el Nick, un guillot cínic i llenguallarg que viu de fer petites estafes als incauts. Byron Howard, que dirigeix la pel·lícula amb Rich Moore, no nega la influència del cinema de Frank Capra en la construcció del guió. “A Cavaller sense espasa, les fortes conviccions de James Stewart són desafiades pel cinisme dels polítics que coneix a Washington. Té un moment de dubte, però al final els seus ideals en surten reforçats. El viatge de la Judy a la pel·lícula és semblant: passa de la confiança cega en els valors de Zootròpolis a un optimisme més basat en la realitat”.

Parlant amb Howard i Moore, que dimarts passat van ser a Barcelona per a la presentació europea del film, salta a la vista que per a ells construir el món de Zootròpolis va ser un joc. “Ens ho hem passat molt bé introduint referències a Breaking bad, El Padrí i fins i tot clàssics de Disney, és un dels avantatges de fer una pel·lícula d’animals xerraires avui i no fa 50 anys -comenta Moore-. I també hem jugat amb els estereotips associats a les espècies, com ara que els elefants tenen molta memòria i que els peresosos són extremadament lents; n’hi ha que els fem servir i n’hi ha que no, de manera que l’univers resultant sigui més complex i amb zones grises”.

La complexitat de Zootròpolis també es reflecteix en la seva crítica a la manipulació que fan els polítics de la por a l’altre. Un al·legat en favor de la diversitat que, en plena campanya presidencial de Donald Trump, no podria ser més oportú. Els directors, tanmateix, asseguren que el missatge polític no era un fi en si mateix. “És innegable que el discurs és pertinent en els temps tan interessants que vivim, però la nostra intenció no era transmetre un missatge -diu Howard-. La idea, de fet, va sorgir observant que el 90% dels animals són preses i el 10% depredadors i pensant què passaria si un membre de la majoria fes servir la por del seu grup a la minoria per aconseguir el poder”.

Tant Moore com Howard són dos animadors experimentats. El primer es va foguejar en Els Simpson -és el responsable d’alguns dels episodis més emblemàtics de les primeres temporades- i a Disney va dirigir la magnífica En Ralph, el destructor, i el segon és director de dos films de Disney, Bolt i Embolicats. Tots dos estan d’acord que amb l’arribada de John Lasseter a la divisió animada de Disney la qualitat s’ha disparat. De fet, si d’ El viatge d’Arlo es va dir que era el Pixar més Disney, de Zootròpolis també es podria afirmar que és un Disney molt Pixar. “Ara fem pel·lícules més personals i atrevides -apunta Moore-. Abans, el lideratge estava en mans d’executius que parien idees a partir d’estudis de màrqueting. Ara els autors de les idees tornen a ser els cineastes. El 2008, quan vaig arribar a Disney, l’única directriu que em va donar el John va ser que no intentés fer el que s’entén per una pel·lícula Disney i que no m’avergonyís mai del meu bagatge a Futurama i Els Simpson, que allò era el que m’havia portat a Disney”.

Moore se sent molt orgullós de la seva etapa a Els Simpson, però no l’enyora. “Treballar en una sèrie animada setmanal era definitivament més frenètic que treballar al cinema -recorda-. Sempre anàvem per darrere de les dates de lliurament i ens passàvem del pressupost. No teníem temps per reflexionar: ho havies de fer bé a la primera. M’he passat anys sense poder mirar alguns episodis sense enfurismar-me. La transició de la televisió al cinema és fàcil, però saltar del cinema a la televisió és per suïcidar-se”. Sembla que ni tan sols Matt Groening el podria fer tornar a la televisió. “No ho sé -dubta-. L’estimo molt i ara està preparant una nova sèrie per a Netflix. Recordo quan ens va explicar la idea de Futurama mentre fèiem la segona temporada d’ Els Simpson. Va trigar 10 anys a emetre’s, però al final ho va aconseguir!”. |