CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Días de vinilo

* Direcció i guió: Gabriel Nesci. 110 minuts. Argentina (2012). Amb Gastón Pauls, Fernán Mirás, Emilia Attías i Leonardo Sbaraglia. Per a patidors ploramiques de la crisi de la mitjana edat

Hi ha una branca del cinema argentí, la que formen directors com Lisandro Alonso, Santiago Mitre, Lucrecia Martel i Milagros Mumenthaler, que és tan creativa, valenta i al·lèrgica als clixés que sembla mentida que no s’estreni més entre nosaltres. I hi ha un altre estil de cinema argentí, del qual Días de vinilo en seria paradigma, que és tan xerraire, sentimental i covard que... sembla mentida que sí que arribi a les nostres pantalles. Aquest film té tots els tics que un associa a cert cinema espanyol, quan se’n vol parlar pejorativament: és hiperliterari, tou, acadèmic, conservador en les formes i explica un reguitzell de llocs comuns, un darrere l’altre. Perquè no n’hi ha prou de tenir un bon actor com Gastón Pauls si l’has de relegar a un personatge mal dimensionat. No n’hi ha prou amb un simpàtic cameo de Leonardo Sbaraglia fent d’ell mateix reclamant papers d’ action hero. I tampoc n’hi ha prou d’oferir l’enèsima història d’adults-que-es-neguen-a-fer-se-adults refregint troballes argumentals que va idear Nick Hornby a Alta fidelidad.