MÚSICA
Cultura 25/09/2015

Diana Krall: “Per a un intèrpret és clau oferir al públic alguna cosa diferent”

La cantant i pianista canadenca, que va haver de cancel·lar la seva actuació l’any passat, inaugurarà aquest dissabte el 47è Voll Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona

Borja Duñó Aixerch
3 min
Diana Krall  “Per a un intèrpret és clau oferir al públic alguna cosa diferent”

L’any passat vas haver de cancel·lar la teva actuació al Festival Internacional de Jazz de Barcelona per prescripció mèdica. Què et va passar?

Vaig tenir una pneumònia. Sento no haver-hi pogut actuar, però estic contenta de poder-hi tornar, i a més amb un grup tan increïble com el que m’acompanya.

¿Serà un espectacle basat en les cançons del teu disc Wallflower

No, és el mateix grup però un tour diferent. Hi ha el Karriem Riggins (bateria), que ha tocat amb mi durant gairebé vint anys, l’Anthony Wilson, que ha tocat la guitarra amb mi quasi durant 15 anys... Toquem Glad rag doll, jazz, algunes cançons de Wallflower... però el concert no estarà centrat en aquest disc, sinó en vint anys de repertori. Sóc molt afortunada de tenir músics que poden passar ràpidament d’un món a l’altre. És una mica com un xou de varietats, podem passar de Joni Mitchell a Nat King Cole o Paul McCartney en 15 minuts. Sona com una big band però és un grup petit, ha-ha!

Estàs a punt de treure quatre noves cançons de Joni Mitchell, Neil Young i Gordon Lightfoot -tres canadencs com tu- més l’ Everybody’s talkin’

No ho sé, potser la del Gordon Lightfoot, encara no ho hem assajat. La que farem segur és A case of you de la Joni Mitchell i també hem estat treballant en una altra cançó seva. Aquesta és la màgia del directe. Si has estat cantant durant vint anys, has de confiar que la gent et vindrà a veure a tu. I no només has de promocionar un disc, per a un intèrpret és clau oferir al públic alguna cosa diferent, que no pugui aconseguir per altres mitjans. Canviem el setlist cada nit i toquem alguna cosa del Tom Waits, East of the sun...

A Wallflower

Bé, la cançó del Bob Dylan la vaig descobrir al box set i la del Paul McCartney es va escriure només fa uns anys, de manera que no ho sé, suposo que són records d’escoltar la ràdio o discos de vinil, perquè llavors no hi havia altra manera de fer-ho, oi?

If I take you home tonight, de Paul McCartney, és inèdita. If I take you home tonight

Vaig treballar amb el Paul l’any 2011 en el seu disc Kisses on the bottom (2012) i aquesta era una de les cançons que ell volia gravar però que al final no va anar a parar al disc. Vaig preguntar-li si la podia fer jo i em va dir “Esclar, endavant”.

A Glad rag doll

Glad rag doll va ser com el meu Dies de ràdio, el film de Woody Allen. És com jo recordo el que sentia a casa abans de descobrir Miles Davis, Oscar Peterson, Bill Evans i aquest tipus de jazz improvisat.

¿Cadascuna de les cançons que cantes et porta un record concret?

Esclar, aquesta és la meva feina, se suposa que hem de fer que el públic senti alguna cosa. No tan sols es tracta de nostàlgia, sinó d’imatges, d’històries. Són com curtmetratges.

¿Busques un punt on la memòria pot ser compartida?

Sí, la música et pot portar una aroma concreta, o un moment. T’ha de transportar on el públic vol anar. No té a veure amb la meva vida, no sóc el tipus d’intèrpret que diu “això va sobre mi i sobre la meva vida”. Jo explico la història i tu n’agafes allò que vols. Aquesta és la raó per la qual pots tocar una cançó d’Irving Berlin al costat d’una de Joni Mitchell i que tingui sentit, perquè el que diuen és força atemporal.

Què ha de tenir una cançó pop per esdevenir un clàssic?

Que la gent encara vulgui sentir-la, suposo, que encara s’hi sentin identificats.

Només cantes cançons antigues?

Miro de cantar cançons amb les quals em pugui relacionar. La Joni Mitchell escrivia les seves cançons als vint anys i jo encara m’hi puc sentir identificada. Quanta gent és capaç de fer això? I les harmonies que escrivia, influïda per Charles Mingus, Jaco Pastorius, Miles Davis... No dic que no hi hagi coses interessants ara, però és d’on jo vinc, és el meu món. |

Diana Krall Auditori del Fòrum (Barcelona). Dissabte 26. 21 h Anthony Wilson (guitarra), Dennis Crouch (baix), Stuart Duncan (violí), Karriem Riggins (bateria) i Patrick Warren (teclat)

stats