Crítica de cinema
Manu Yañez

Después de Mayo

Direcció i guió: Olivier Assayas. 122 minuts. França (2012). Amb Lola Créton, Dolores Chaplin, Victoria Ley, India Menuez i Nathanjohn Carter.

El títol de la nova pel·lícula d'Olivier Assayas podria fer pensar en una radiografia de l'ona expansiva provocada pel Maig del 68 francès, però més que la foto fixa d'un episodi històric, el film ofereix el retrat impressionista d'un viatge personal: el d'un jove que festeja amb el radicalisme polític d'esquerres i que pel camí descobreix el valor del compromís artístic. Que aquest jove sigui l' alter ego d'Assayas converteix Después de mayo en una romàntica recerca del temps perdut, amb tot el que un projecte d'aquest tipus té d'emotiu i nostàlgic. Al llarg de la seva trajectòria -engalanada per himnes a la modernitat com Irma Vep i Demonlover - Assayas ha perfeccionat un model de cinema físic, evanescent i procliu a les línies de fuga, trets característics que fan del seu nou film una immersió sensorial en un pou de records íntims: un col·lecció de discs de rock, bufandes taronges, ponxos andins, cabelleres pellroges... I al rerefons, en la millor seqüència de la pel·lícula -digna d'un film de Philippe Garrel-, el record coent d'una antiga amant perduda en el laberint de les drogues.