PLAY

Desemmascarem alguns casos

Manual imprescindible del perfecte artista pop (L)

Desemmascarem  Alguns casos Zoom

Avui toca parlar de la diferència entre un grup de música i un artista en solitari. Aquesta diferència és pràcticament inexistent, això és el bessó del tema i allò que provaré de demostrar tot seguit. Explicar quelcom pràcticament inexistent no requereix gaire espai, per això ho aprofitaré perquè us fixeu en aquesta L solta d’aquí dalt. No és un error dels linotipistes -si és que encara n’hi ha-; efectivament, aquesta sèrie ha arribat al capítol cinquanta, no em podia estar de dir-ho després de l’esforç que m’ha suposat les darreres setmanes escriure 47, 48, 49 en números romans. He de dir que aquest assumpte havia assolit un grau de sofisticació molt per sobre de les meves desbordades capacitats. Grup o solista, permís.

D’artistes en solitari no n’hi ha, sempre vénen acompanyats d’un bon esplet de músics, fet que no cauria en contradicció amb la condició de solista si no fos perquè aquests acompanyants sempre són els mateixos. Desemmascarem alguns casos. La carrera fulgurant del grup The Police crida l’atenció per la seva brevíssima estada al planeta Terra. Fa la sensació que s’hi passaren 10 o 15 anys. Aquesta és la impressió que tenim perquè en només sis anys bateren un rècord mundial, ni més ni pus que cinc discos. Aquest lapse de temps fa riure en comparació amb els 30 anys que du n’Sting en fals solitari sense canviar el bateria i el guitarrista. Un cas contrari i flagrant: Mark Knopfler. L’èxit de Dire Straits augmentava, la tecnologia de l’espectacle es multiplicava per 10 cada temporada... a les darreres gires el grup semblava una big band, 15 tios allà damunt, allò era Dire Straits només perquè el mític baixista de Sultans of swing aguantava amb prou pes perquè allò fos Dire Straits, però, en realitat, aquells concerts eren el xou d’un artista en solitari.

Hi ha moltes coses que les has de fer tot sol. Per descomptat que escriure cançons, però també les mil i una proves de producció per encaminar-les cap a una sonoritat o una altra. Arriba un moment en què quedes estancat i necessites l’aportació dels companys perquè et rellevin i acabin ells els temes sense que tu hi participis gaire, te’ls transformen, te’ls retallen, te’ls eliminen... Aquesta tècnica es repeteix tant si a la tapa del disc hi ha el nom d’un grup o el d’un individu, i la diferència no té per què ser significativa de res que hi pugui haver dedins. Algú pot dir: i quina importància té tot això? Cap ni una, ja ho he avisat des del principi.

BOLOCONSELL

DESCONFIEU DELS XOFERS NOUS

Posau-vos el cinturó de seguretat i feu-los ‘pressing’ perquè no corrin