Dani Rovira: “L’humor negre és com follar sense condó, has de saber amb qui ho fas i on”

Estrenes la comèdia Ahora o nunca, en què tens un paper menys pensat per al lluïment còmic que el d’ Ahora o nunca Ocho apellidos vascos

Sí, una mica més assossegat. Els dos protagonistes són les persones més normals de la pel·lícula. I al seu voltant orbiten els personatges veritablement eixelebrats: la família, les amigues... Estic content d’haver creat un personatge diferent del d’ Ocho apellidos vascos, una persona maniàtica, planificadora, que té moments de bogeria, però puntuals. He après a acceptar i disfrutar el fet de no ser necessàriament el que fa riure i que, a partir de la meva serietat i el meu patiment, creixin altres personatges. Forma part de la meva evolució com a actor.

¿Aquest creixement passa també per fer drama?

M’encantaria, però no depèn de mi. Són els productors els que m’han de voler. Entenc que, avui dia, apostar per mi en una comèdia és córrer menys risc, però jo tinc ganes de fer coses diferents, un thriller, un western, un drama... El que sigui. M’agrada experimentar. Jo he vingut aquí sense res i si marxo igual ja m’està bé. Sempre em pregunten si em fa por que m’encasellin, però, collons, és la segona pel·lícula que faig. Quan en porti 12, potser... Si m’agrada el projecte, no em fa por el gènere. De fet, dels projectes que m’arriben ara mateix m’atreuen més els que s’allunyen de la comèdia. És per on vull que creixi la meva carrera. Karra Elejalde sempre em diu que haig de fer un drama. “Però ja!”, crida. I si puc aprendre d’algú en aquest ofici és d’ell, que és un monstre.

¿Et preocupa que t’associïn massa a un fenomen com Ocho apellidos vascos

Esclar. El meu grau d’exposició és alt i per això intento triar molt bé les coses que faig. Però què dius quan t’ofereixen la gala dels Goya, que és un somni per a un còmic? Després de 14 anys batallant per les carreteres... Tinc molt present el consell que em va donar Manuel Vicent: “Sempre que puguis, estigues amagat”. Tot el que faig té tanta repercussió que intento trobar l’equilibri entre continuar fent les coses que m’agraden i protegir la meva vida privada. Fa poc em van posar sobre la taula el projecte d’una sèrie i li vaig dir al productor que el que em feia més por de la sèrie era que ho petés. No vull que la gent acabi tipa de mi. Jo tinc molt pudor, em fa cosa veure’m la cara als cartells. En el dia a dia intento ser com un ninja i passar inadvertit.

A Ocho apellidos vascos vas aprofitar la teva experiència com a monologuista i vas improvisar molt. ¿A Ocho apellidos vascos Ahora o nunca

Sí, però a mi i a tothom. El guió d’ Ahora o nunca tenia una història general i uns punts marcats, però el camí per arribar d’un punt a un altre no estava definit. Els diàlegs estaven poc elaborats, perquè els actors improviséssim. Els meus companys han salvat moltes seqüències. Si no arriba a ser per l’encert de les directores de càsting, no sé què hauria passat. Moltes vegades, uns minuts abans de començar una escena, els actors en reuníem en petit comitè i ens dèiem: “Senyors, sense una bona repassada aquesta seqüència no funcionarà, perquè no té res”. Ahora o nunca és una pel·lícula d’actors. I si cal aixecar-se a aplaudir algú és als meus companys de repartiment, perquè han fet meravelles.

Parlant de companys de repartiment, María Valverde i tu gairebé no teniu escenes junts. Com ho heu fet per treballar la vostra química?

És cert, només estem junts els primers 10 minuts i al final de la pel·lícula. Però va passar una cosa molt bonica i és que la María i jo ens vam conèixer abans de començar el rodatge i vam congeniar. Jo no m’esperava que fos tan canalla, gamberra i bruta, i això ens va ajudar en els moments emotius. I després va passar que la María es va oferir a venir al rodatge quan jo feia les escenes en què parlo amb ella per telèfon i em donava la rèplica fora de càmera. Això va anar molt bé per a la química dels personatges. Ara bé, si ho penses, les relacions de parella d’avui dia ja són una mica així, de veure’s poc i parlar molt per telèfon i per WhatsApp. Mira 10.000 km, que per cert és magnífica.

I com gestiones la pressió de repetir l’èxit d’ Ocho apellidos vascos

Aristòtil va dir que la virtut està en el punt mitjà. Jo no em vaig sentir protagonista de l’èxit d’ Ocho apellidos vascos perquè entenc que sóc una peça més d’un engranatge. I si aquesta pel·lícula no funciona, no em sentiré protagonista del seu fracàs. S’ha de relativitzar tot. Jo no he fet res de l’altre món. He fet una pel·lícula que va anar molt bé i ara n’he fet una altra. Mai he dit que sigui Marlon Brando o Robert De Niro. És injust que m’adjudiquin aquesta pressió.

Fa poc, un regidor de Madrid ha hagut de dimitir per uns acudits polèmics piulats fa quatre anys. Tu que fas un humor més aviat blanc, quina opinió tens sobre els límits de l’humor negre?

L’humor negre és com follar sense condó. Has de saber amb qui ho fas i on. Dóna molt gustet, però pot tenir conseqüències. Has de ser conseqüent. No seré jo qui jutgi l’humor que ha de fer la gent, però cal ser conseqüents. No m’he posat a revisar els tuits de fa quatre o cinc anys, però entenc que haig de pensar molt bé el que dic. A mi l’humor negre m’agrada i ara te’n podria explicar un acudit, però fora de micro. També és cert que és un humor que m’agrada més quan té un punt de crítica social i transgressió que et faci reflexionar. En aquest sentit, sóc molt fan del que fa Ricky Gervais. Dit això, s’ha de ser molt burro per pensar que la persona que practica humor negre pensa literalment el que diu l’acudit. Hem de ser una mica més madurs a l’hora d’entendre l’humor. |