CRÍTICA DE CINEMA
MANU YÁÑEZ

Dallas Buyers Club

*** Direcció: Jean-Marc Vallée. Guió: Craig Borten i Melisa Wallack. 117 minuts. Estats Units (2013).Amb Matthew McConaughey, Jennifer Garner, Jared Leto, Steve Zahn, Dallas Roberts, Denis O’Hare i Griffin Dunne.

La història és ben coneguda: un malalt de sida veu sacsejat el seu món en albirar l’horitzó de la seva mortalitat -recordem Filadèlfia o Companys inseparables -. El to convida al déjà vu, entre una sordidesa que busca trasbalsar-nos emocionalment i un romanticisme que reclama la nostra empatia per uns personatges que, afortunadament, acumulen tantes virtuts com zones de penombra. I el missatge també resulta familiar: la idea, tan comprensible com inquietant, que en la malaltia fins i tot els antiherois trobaran la redempció. Es dibuixa així un previsible camí de restitució moral que el protagonista (Matthew McConaughey) ratifica quan deixa enrere la seva homofòbia gràcies a l’amistat amb un jove transvestit (Jared Leto).

Aquests arguments situarien Dallas Buyers Club en el límit de l’aprovat, però el film troba la seva redempció particular gràcies a les emotives i matisades interpretacions de l’oscaritzat duet protagonista. El carismàtic McConaughey esprem el seu vitalisme natural davant les adversitats més severes. Així, el film es pot veure com un brutal combat entre, d’una banda, la personalitat optimista i expansiva de l’actor i, de l’altra, el drama vital i el viacrucis físic del personatge. I després tenim un inspirat Leto, un expert en la flagel·lació d’ànimes en pena ( Rèquiem per un somni, Les vides possibles de Mr. Nobody ) que aquí dignifica l’enteresa d’una criatura extraviada en la frontera entre la fortalesa i la més profunda vulnerabilitat.