CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Cruce de caminos

**** Direcció: Derek Cianfrance Guió: Derek Cianfrance, Ben Coccio, Darius Marder. 140 minuts. Estats Units (2012). Amb Ryan Gosling, Bradley Cooper, Eva Mendes, Ray Liotta

Cruce de caminos recorda d'alguna manera Mystic river , de Clint Eastwood, tot i que aquest paral·lelisme potser prové més d'una impressió general i abstracta que no pas d'un seguit de coincidències concretes. Es tracta d'una pel·lícula sobre vides entrellaçades des de la tragèdia, sobre herències socials i morals entre pares i fills, i sobre el determinisme de certs fets criminals en una comunitat on els lladres tenen bon cor i els policies mala entranya. Un escenari, doncs, d'una tonalitat i una gravetat molt Eastwood. Quin Eastwood? El de Mystic river , com dèiem.

Drama urbà en tres episodis que s'estén en la ficció al llarg de gairebé dues dècades, Cruce de caminos és un film que pica molt alt. D'entrada, neix d'un guió de ferro colat que el director Derek Cianfrance reconeix inspirat en Napoleó , d'Abel Gance (l'estructura de tríptic) i Psicosi de Hitchcock (el sempre desorientador canvi de personatge principal a mitja pel·lícula). Poca broma. A partir d'aquí, la casa és gran: intèrprets amb cartell que a més estan força bé (Gosling, Cooper, Mendes i un recuperat Liotta), posada en escena sensorial i alhora sòlida, hibridació de gèneres (criminal, drama social, romàntic...), metratge generós i atmosfera i pretensions generals de gran novel·la americana.

Si som una mica llepafils, potser remugarem davant de Cruce de caminos i el seu excés d'autoconsciència de "gran obra". Però si comparem aquest film amb l'anterior del mateix director, la molt irregular tot i que valenta Blue valentine , llavors sí que val la pena celebrar la indubtable envergadura d'aquesta nova obra. Derek Cianfrance se'ns ha fet home.