CINEMA
JOAN PONS

Crònica d'un cantant folk fracassat

'A propósito de Llewyn Davis', el nou film dels germans Coen

Oscar Isaac a 'A propósito de Llewyn Davis'. / UNIVERSAL Zoom

En un moment del film A propósito de Llewyn Davis hi surt Antonio Salieri. Bé, no hi surt exactament Salieri, però sí F. Murray Abraham, l'actor que va encarnar aquest rancuniós compositor italià a Amadeus, de Milos Forman. En un acudit referencial i pervers que els germans Coen col·loquen com si fos un paquet bomba enmig de la pel·lícula, aquest intèrpret és l'encarregat de dir al protagonista del film que a les cançons que ell toca els falta aquell je ne sais quoi que les faci destacar per sobre de la resta. Quina resta? La de la munió de cantautors bohemis que a principis de la dècada dels seixanta van voler revitalitzar el folk nord-americà des dels cafès, bars i, fins i tot, alguna sala de concerts del barri Greenwich Village de Nova York.

Hi havia desenes de Llewyn Davis al Greenwich Village d'aquells anys. Hi havia, doncs, desenes de Salieris. Com en totes les escenes musicals d'un lloc i un moment concret, la història recordarà només els dos o tres artistes que van aconseguir transcendir el seu cercle, però oblidarà la lletra petita. Joel i Ethan Coen fan precisament tot el contrari: centren A propósito de Llewyn Davis en la carrera d'un cantant de ficció que suposadament va formar part de l'escamot del revival folk dels 60, però que no va anar més enllà.

LLEWYN NO ERA BOB DYLAN

Inspirat, diuen, en el músic real Dave Van Ronk, la vida i miracles de Llewyn Davis no és precisament com la de Bob Dylan, que, per seguir amb el paral·lelisme amb la música clàssica, podríem considerar el Mozart de tota aquella escena (i que apareix de refilada al final de la pel·lícula). De fet, per no ser, aquest Llewyn Davis que s'inventen els Coen no és ni Pete Seeger ni Joan Baez, per citar altres figures del Greenwich Village que sí que van tastar un èxit més generalitzat. Aquest músic esquerp, misantrop i avinagrat que protagonitza aquesta ficció no arriba ni a esgarrapar un bri de popularitat. I això el torna encara més esquerp, més misantrop i mes avinagrat, esclar.

Tenint en compte la grisor de la vida que retrata, ¿ A propósito de Llewyn Davis és una pel·lícula que ret homenatge a la música de Greenwich Village o bé un film que qüestiona que n'hi hagués per tant? Doncs una mica les dues coses. Es nota que als Coen els agraden molt aquest tipus de cançons (només cal fixar-se que bé que filmen totes les actuacions musicals), però també que són conscients que no tots els artistes que les tocaven mereixien el triomf (per raons de talent, de personalitat, d'imatge, d'integritat recalcitrant, bla-bla-bla...). La cinta se situa, doncs, en un punt intermedi entre documentals recents que idealitzen aquells anys de febrada folk, com Greenwich Village: Music that defined a generation,de Laura Archibald, i comèdies en format mockumentary com La força del vent, que Christopher Guest va dirigir el 2003 en què es burlava de l'aspecte tronat d'aquests músics que ja eren prou grandets per continuar fent cançons de foc de camp. És a dir, que en aquest filmla balança entre la irreverència i l'amor per aquella música tradicionalista està sàviament equilibrada.

CINEMA MUSICAL I DELS COEN

Si l'any passat Searching for Sugar Man va ser la feel-good movie que va aconseguir que moltes persones escoltessin per primer cop Sixto Rodriguez, ¿seria possible que aquest any A propósito de Llewyn Dav is fos la feel-bad movie que fes que moltes persones descobrissin el folk nord-americà? Podrien començar per l'excel·lent banda sonora. Produït amb un gust exquisit pel músic T-Bone Burnett, aquest soundtrack presenta artistes actuals com Marcus Mumford i Justin Timberlake (!) perseguint la mateixa bellesa arcaica i acústica que buscaven anys enrere els de Greenwich Village.

Mereixen una menció especial els actors disfressats de músics folk del film, com Carey Mulligan i Oscar Isaac, l'intèrpret que fa de Llewyn Davis demostrant que sap com comunicar emocions només amb la seva veu i una guitarra. Tampoc no seria la primera vegada que els Coen i T-Bone Burnett aconsegueixen que músics i actors actuals revifin una música plena de pols. Si l'any 2000 ja van arreplegar un bon grapat de Grammy gràcies a la BSO del film Oh Brother! amb unes cançons folk encara més antigues, per què no podrien repetir la diana ara amb A propósito de Llewyn Davis?Com O Brother!, o fins i tot com El gran Lebowski, A propósito de Llewyn Davis és una pel·lícula musical que no ho sembla. Tot i que també és una cinta sobre un sotrac existencial com Un home seriós i Barton Fink, o un peculiar exercici d'estil retro com L'home que mai hi va ser i Mort entre les flors, o una road movie heterodoxa com Arizona baby i No és país per a vells. Fins i tot es passa tant de fred veient-la com a Fargo! Ja estem tan acostumats que els Coen barregin tants gèneres cinematogràfics dins d'una mateixa pel·lícula que el seu cinema ha esdevingut un gènere en ell mateix.