Cenicienta

De Ventafocs n’hem vist unes quantes al cinema, no només a la pel·lícula clàssica que va fer Walt Disney el 1951. També coneixem altres noies a l’espera del seu príncep blau com la Julia Roberts de Pretty woman i la Dakota Johnson de Cincuenta sombras de Grey. Avui dia ja sabem que el conte dels Germans Grimm o de Perrault és una història d’iniciació romàntica i també un relat d’una ascensió social que vincula recompensa amb patiment, triomf amb humiliació. Per això no s’entén gaire l’exercici de Kenneth Branagh a Cenicienta, l’última pel·lícula de la companyia que revisa el seu catàleg de contes de fades, perquè de revisió no n’hi trobem gaire. El director britànic proposa una fantasia rococó envaïda per la lluentor, la purpurina i l’animació digital on, sí, coneixerem la vida de la noia abans que es morís la seva família i també una miqueta sobre la madrastra, Lady Tremaine -una Cate Blanchett que mereixia més espai-, però 65 anys després de l’estrena del film canònic confiàvem en una adaptació més rica en matisos i no tan conservadora. |