CRÍTICA DEL CINEMA
JOAN PONS

Cegados por el sol

*** Direcció: Luca Guadagnino. Guió: David Kajganich. 120 min. Itàlia (2016). Amb Ralph Fiennes, Dakota Johnson, Tilda Swinton, Matthias Schoenaerts, Aurore Clément. Per fugar-se d’un mateix... o no

'Cegados por el sol'. Zoom

Podria semblar que Cegados por el sol és molt densa perquè, la veritat, maneja massa temes. És un film sobre la síndrome de Peter Pan, sobre l’esclavatge de la fama, sobre el moment de pitjar el pause del ritme frenètic de la vida urbana, sobre les afinitats electives quan s’ajunten dues parelles, sobre el col·lapse d’una existència plena d’excessos, etc. Però en realitat, si aquesta actualització lliure de La piscina de Jacques Deray vola tan lleugera tot i anar tan carregada és perquè, al cap i a la fi, només toca un tema: el de ser presoner d’un mateix. Les motxilles, el passat superat (o no) i la imatge pública de cadascú només són capes de significat en una pasta de full que passa molt bé, sense ennuegar en gairebé cap moment. Aquest parèntesi mediterrani d’una cantant de rock afònica que necessita pau, llum i perfil baix es trenca per culpa de la visita d’un fantasma del passat. Aquí és d’on brolla el drama. I també, malauradament, d’on brollen els recursos d’estil més grollers. Cegados por el sol és molt més fina en l’observació detallista del dolce far niente que no pas quan es fixa en el rock’n’roll way of life. |