CINEMA
PAULA ARANTZAZU RUIZ

Paco León: “Amb ‘Carmina y amén’ el perill era fer-se l’important i perdre la frescor i l’espontaneïtat ara que tenia diners”

Paco León (1974) confirma amb el seu segon treball com a director el pas de gegant que va fer dos anys enrere amb 'Carmina o revienta'. De nou amb la seva mare Carmina Barrios, a 'Carmina y amén' l'actor tanca aquest díptic on ret homenatge a la força barroera i inesgotable de la seva progenitora

Per què torna amb Carmina y amén?

Després de veure que tot va anar tan bé amb la primera pel·lícula, que era una mena d’experiment personal, vaig pensar que podia anar més lluny amb el personatge. El perill, però, era fer-se l’important i tenia por de perdre la frescor i l’espontaneïtat ara que tenia diners.

Amb Carmina o revienta va posar de cap per avall el sistema de distribució cinematogràfic, però sembla que no li ha passat factura.

Quan innoves sempre corres el risc que et critiquin tot i que no crec que Carmina o revienta fos tan polèmica. És cert que als exhibidors no els va semblar bé que trenqués el circuit habitual de distribució, però, com dius, no ha passat res de res. Amb aquesta farem una preestrena gratuïta a cent cinemes de l’estat amb la complicitat de la productora, la distribuïdora i les sales. Crec que la gent agraeix aquest tipus de propostes i que se li faci més accessible veure cinema. I no siguem ingenus: aquestes coses funcionen com a campanya de màrqueting.

Diu que tenia por de fer-se l’important en aquesta nova pel·lícula, però Carmina y amén és també més seriosa. És un treball cent per cent de ficció, sobre la mort, amb fantasmes...

De fet, Carmina y amén és una variació del que ja explicava en la primera pel·lícula. Aquí, però, ja no veia necessari tornar a utilitzar l’estructura del fals documental o que Carmina parlés a la càmera, trencant la quarta paret. Volia investigar i em venia de gust fer una cosa semblant a Cinco horas con Mario : una pel·lícula sobre la Carmina, en què ella es desfoga amb l’ocell, amb les veïnes o amb el marit mort. També volia fer una història de fantasmes, rotllo friqui. Si ho fa Woody Allen, si ho fa Bergman, si ho fa tothom, per què no puc posar jo un fantasma? [Riu.]

El film continua la tradició castissa que han treballat cineastes com Berlanga i Almodóvar. Com a director, ¿se sent proper a ells?

Tant Almodóvar com Berlanga m’agraden molt i suposo que se’m nota, però no he pensat gaire en ells durant el rodatge de Carmina y amén. A l’hora de fer pel·lícules m’inspira la realitat, no el cinema. Per exemple, en un funeral de vegades és difícil reprimir la rialla fluixa i incòmoda, i són aquests detalls els que em semblen molt interessants i alhora molt complicats de transmetre, perquè la realitat no obeeix a cap gènere i està tot barrejat, juxtaposat de manera insòlita. Per a mi, aquest era el repte. I fer un vodevil amb tot aquest material.

A Carmina y amén hi ha desnonaments, un lloro que es diu Bárcenas i la crisi econòmica. ¿Volia fer una radiografia social del país?

No crec que un director de cinema tingui l’obligació de fer cinema social. M’agrada veure’l, però m’horroritza fer-ne. Crec que la pel·lícula és un retrat humà de l’Espanya contemporània i avui dia, si vols parlar del país, no tens més remei que fer-ho dels impostos, la immigració, els desnonaments i la crisi. Tot això hi és en la pel·lícula, però crec que està molt mesurat, perquè no volia fer un pamflet sinó una comèdia negra amb el toc graciós andalús.

Com ha estat repetir amb la seva mare, ara en un rodatge professional?

Durant el rodatge ella no ha deixat de ser mare ni jo fill. Però la veritat és que mano bastant i sóc de les poques persones a les quals la meva mare fa cas, tot i que per a l’equip potser ha estat estrany, per la familiaritat amb què ens tractem entre nosaltres. De vegades, la meva mare portava ametlles fregides al set i d’altres, mentre estava dirigint, em donava de menjar. [Riu.]

La seva mare s’ha convertit en una icona del cinema espanyol. Què és ser carminista?

Té a veure amb una manera de fer les coses: es poden fer bé, malament o a la manera de la Carmina. Ella apel·la a la màgia i a l’esoterisme, a aquesta mena de mescla de religions i rituals, quan s’ha d’enfrontar als problemes, tot i que al final sempre té el control de les coses. Ser carminista o creure en la Carmina significa creure en les teves pròpies conviccions, siguin les que siguin. I sempre tenir fe en tu mateix.