Capità Harlock

És tan espatarrant tècnicament, que correm el risc de valorar Capità Harlock com si fos només el resultat d’una feinada pagada per hores. Però una pel·lícula no és una obra d’enginyeria, esclar. Així que, per molt que la producció hagi trigat cinc anys i els avenços en el terreny de l’animació 3D siguin enlluernadors, al cap i a la fi, l’hem d’entomar com a pel·lícula, no com a demo de prodigis tecnològics en el camp de la imatge. En aquest sentit, la mateixa aparatositat visual de Capità Harlock pot fer que, badocs i aclaparats per l’estètica, ens despengem del relat. Mala cosa si això succeeix en un film d’aventures sci-fi. Perquè, de fet, la història que explica aquesta superproducció no és gaire diferent de la de La guerra de les galàxies : tropes imperials, naus rebels i conflictes propis d’un film de pirates, polissons inclosos. Almenys el carisma del Capità Harlock, aquell heroi tràgic i sinistre, que en el còmic o la sèrie de televisió de finals dels 70 va robar el cor de tants aficionats als dibuixos japonesos, continua impregnant de romanticisme cada píxel del film.