CINEMA
JOAN PONS

Capgrossos, genialitat i bogeria

Michael Fassbender és Frank, un cantant de rock que amaga la cara sota un cap de paper maixé

Manualitats pop, apartat Fes-ho tu mateix. Pas 1: construeix una pilota de paper maixé de la mida d’una síndria de les grosses. Pas 2: pinta-hi uns ulls com els dels personatges de manga, ben grossos i inexpressius, i uns llavis petoners. Pas 3: fica el cap dins d’aquesta màscara, no sense haver comprovat abans que et queda tan desproporcionat, ridícul i divertit com els dels dibuixos animats. Pas 4: comença a cantar lletres de cançons tal com et ragin les paraules de la boca. Doncs ja està: ja pots dir que Frank Sidebottom ets tu.

Oi que sembla fàcil? Doncs no ho és. La realitat diu que Frank Sidebottom és alguna cosa més que una màscara de Frank Sidebottom. De fet, darrere d’aquest personatge tronat hi ha una persona amb nom i cognoms: Chris Sievey. Després de provar sort en el circuit del postpunk amb el grup The Freshies a finals dels 70, principis dels 80, el 1984 aquest anglès es va inventar el personatge de Frank Sidebottom, en part per parodiar el món del rock, que tan bé coneixia, i en part per donar sortida a la seva expressió artística en monòlegs i espectacles teatrals o fent concerts i apareixent en tota mena de programes televisius (principalment d’humor, però també d’esportius i d’infantils). Una figura de culte per als amants de la comèdia extravagant i per als gurmets de l’excentricitat musical, Frank va ser prou popular (al Regne Unit gairebé tant com el seu coetani Max Headroom, de Channel 4) per allargar la seva carrera fins a la mort de Sievey, el 2010.

¿ Frank és, doncs, un biopic sobre Chris Sievey i el seu ninot? Doncs més o menys. Tot i que més aviat menys. Aquest film, que avui s’estrena a la plataforma de VOD CineOnline, s’inspira en els tres anys que el guionista de la pel·lícula, Jon Ronson, va passar-se tocant els teclats al grup musical de Frank Sidebottom. Però, en lloc de situar l’acció als 80, la trasllada al nostre present de twitteritis i festivalitis. I, en lloc de seguir fil per randa la biografia de Sievey, entre Ronson i el director, Lenny Abrahamson (rescateu la molt estimable i molt miserable pel·lícula del 2004 Adam & Paul ), s’inventen una ficció sobre un cantant emmascarat que sembla que s’esforci per no triomfar (l’autosabotatge comença per l’impronunciable nom de la seva banda: The Soronprfbs). Aquest discurs sobre la impossibilitat de mantenir contacte amb el públic i la por de la popularitat és molt útil per fantasiar sobre la història de Frank Sidebottom, sí, però també serviria per explicar la vida i la carrera d’altres il·lustres grups de música aixoplugats sota l’anonimat d’una màscara com The Residents i Daft Punk.

Frank no només s’inspira en les carreres de músics amb una animadversió a la popularitat tan palesa com els citats; també s’emmiralla en les figures d’artistes que han tingut o tenen alguna malaltia mental: Roky Erickson, Syd Barrett, Brian Wilson i, molt especialment, Daniel Johnston. De fet, moltes seqüències d’aquesta pel·lícula semblen una reescriptura d’alguns episodis de la vida de Johnston (la casa de la família, la recerca d’un Frank perdut pels carrers d’Austin, el col·lapse dalt de l’escenari...). En aquest sentit, hi ha moments que la pel·lícula d’Abrahamson sembla una interpretació des de la ficció i en clau wesandersoniana (és a dir: estilitzada i alhora estrambòtica) del documental, del 2005, The devil and Daniel Johnston, de Jeff Feuerzeig. Aquest retrat sobre Daniel Johnston com un individu malalt, desafortunadament grotesc i incapacitat per a la vida normal que aconsegueix expressar-se a través de la música és un dels punts de fuga de Frank. Si aquest personatge que va pel món amb un enorme cap de mentida no estigués boig, ¿seria un creador tan genial o, com a mínim, tan particular? ¿Aquests dos factors (inspiració i demència) estan vinculats? Quin dels dos domina l’altre? Com condiciona la nostra resposta com a públic el fet de saber que un artista té un desequilibri psicològic? Les respostes a aquestes preguntes les intentava donar Feuerzeig fa uns anys i les intenta donar Abrahamson ara.

Ara de veritat, qui s’amaga sota aquest capgròs? Doncs ni més ni menys que Michael Fassbender. Gairebé no se li veu el rostre en tota la pel·lícula. Només podem intuir les emocions que intenta comunicar aquest actor-personatge pel context: la imatge en un 99% dels casos és la d’una persona amagada sota una careta hieràtica, desconcertant i absurda. De fet, un dels acudits recurrents del film és veure Frank descrivint en paraules per als seus companys de grup quina expressió facial està fent en realitat sota la màscara.

Des que, el 1935, James Cagney, en el cim de la seva popularitat, va passar la meitat del metratge d’ El somni d’una nit d’estiu amagat sota el cap d’un ruc a l’adaptació de Max Reinhardt de l’obra de Shakespeare, que una patum de l’ star system en un moment tan dolç de la seva carrera no prenia una decisió interpretativa tan a la contra. ¿John Hurt a L’home elefant (que no per casualitat se cita a la pel·lícula)? ¿Scarlett Johansson a Her? La decisió de Fassbender d’encarnar Frank és digna d’elogi. No tant per la interpretació, sinó pel gest. Una botifarra de pagès a les exigències de la fama i convencions de la indústria del cinema que, de ben segur, hauria fet somriure d’orgull sota la màscara el mateix Frank Sidebottom.