ART
SARA ARMADA

Cançó de fang i foc

Les ceràmiques de Miquel Barceló passen l'estiu a Ceret

Diu el conte que Miquel Barceló va iniciar la seva història d'amor amb l'argila a finals dels anys 90, un dia que el vent era tant fort, a Gogolí (Mali), que s'enduia les teles i feia del tot impossible pintar. La seva mestra va ser una vella terrissaire de la zona, avesada a fer gerres per recollir l'aigua dels pous i plats ben resistents per durar generacions senceres, sense electricitat ni eines. La dona li va ensenyar al pintor d'on treure la terra, com preparar-la, com tractar-la perquè s'hi produís el miracle antiquíssim de la conversió de la pols en ceràmica, i de la ceràmica en memòria.

De tornada a Mallorca, Miquel Barceló es va emportar a la maleta els vells secrets de la tècnica, i des d'aleshores, al seu estudi, no ha parat d'experimentar enfebrat, connectant amb les seves mans amb la nit dels temps i els primers homes que, a l'Àfrica o a les ribes de la Mediterrània, van invocar el foc per transmutar la matèria. "Per a mi, la ceràmica és tan important com la pintura, no faig distincions ni jerarquies", va dir una vegada.

BARCELÓ 'ON FIRE'

El Museu d'Art Contemporani de Ceret ha aconseguit que els tresors de fang cuinats per Miquel Barceló al seu forn de llenya de l'obrador de la Teulera de Can Rabassa, a Vilafranca de Bonany (Mallorca), passin l'estiu i bona part de la tardor a l'ombra de les Alberes, en una exposició que s'ha d'allargar des del 29 de juny fins al 12 de novembre. Aquesta era una vella aspiració del museu, que finalment s'anota el punt de presentar la primera de les mostres monogràfiques sobre la producció de Barceló com a ceramista.

Perquè després de l'Àfrica, Barceló va continuar el seu aprenentatge sobre la terrissa amb diferents mestres fins a arribar als tallers de Vietri sul Mare, a la costa amalfitana, on va enllestir el gran i espectacular mantell de ceràmica de la catedral de Palma, una fita de l'argila al servei del Nou Testament.

Terra Ignis [Terra de foc] inclou un centenar d'obres inèdites i de totes les mides creades entre els anys 2009 i el present: àmfores amb ulls, animals, maons, construccions irregulars inspirades en l'arquitectura dogon, autoretrats, cranis-vanitas que vénen a recordar-nos la fugacitat inapel·lable de tot plegat, esquerdes, gerros prenyats que amaguen runes al ventre... L'estrella de l'exposició, però, és Paret seca , un mur gegant de 3 metres d'alt i 5 de llarg construït segons la tècnica ancestral mallorquina de la pedra seca que apila petits maons treballats, que en aquest cas són antropomorfs. Miquel Barceló ja pensa a fer variacions sobre el tema, i fins i tot podria ser que alguna acabés formant part del fons del mar, però aquesta ja és una altra història.

'QUADERN DE FANG'

Per descobrir de prop la relació entre Miquel Barceló i l'argila resulta imprescindible el documental que va realitzar Isaki Lacuesta paral·lelament al film Paso doble (premiat amb la Concha d'Or a la millor pel·lícula al Festival de Sant Sebastià el 2011). Paso doble va ser la performance que van fer braç a braç el de Felanitx i el coreògraf Josef Nadj -o com enllestir una obra de fang en 50 minuts amb l'ajuda d'un ballarí- i que després de voltar per mig món va tenir la seva última funció precisament a Gogolí. Quadern de fang -o el making-of - resulta una aproximació a l'univers primordial de l'artista: "L'argila guarda el record de tot, d'una carícia, d'un cop, una marca".