CRÍTICA DE CINEMA
MANU YÁÑEZ

Camille Claudel, 1915

***** Direcció i guió: Bruno Dumont. 97 minuts. França (2013).Amb Juliette Binoche, Jean-Luc Vincent, Emmanuel Kauffman, Marion Keller, Myriam Allain, Claire Peyrade i Eric Jacoulet.

Inspirada lliurement en la història real de l'escultora Camille Claudel, alumna i amant d'Auguste Rodin, la nova pel·lícula del francès Bruno Dumont fa realitat una particular forma d'alquímia cinematogràfica, aquella capaç de convertir unes imatges nues, dominades pel minimalisme escènic, en un exuberant torrent d'idees. Reivindicant la força del misteri com l'espurna que porta a la revelació artística, Dumont suggereix complexos interrogants a partir d'unes composicions austeres i elegants: què entenem per bogeria i com el temps ha posat en evidència els nostres errors en aquesta matèria? ¿L'observació del paisatge pot posar de manifest l'existència d'un món espiritual? Què passa quan els rectes dogmes del cristianisme xoquen contra els prejudicis dels éssers humans?

D'entre aquest cúmul d'enigmes, sorgeix la tràgica figura de Camille, tancada a la força en un manicomi del sud de França i refugiada en un malson autoinduït de paranoia i fervor religiós. El personatge està interpretat magistralment per una Juliette Binoche que renuncia a l'espontaneïtat en favor d'un control majestuós: cada petit gest amaga una intenció, de vegades clara, d'altres secreta. Aquest treball actoral implica una novetat en el cinema de Dumont, que fins ara havia abordat l'univers religiós des de la perspectiva distanciada i hieràtica que li oferia la tosca expressivitat d'uns actors no professionals. Aquí, més empàtic i emotiu, sense deixar de ser meditatiu, Dumont fa finalment justícia al títol de la pel·lícula amb què va guanyar el Gran Premi del Festival de Canes del 1999: La humanitat.