El culte de 'The Master'

No hi ha gaires directors en el cinema actual que generin l'expectació que provoca cada nou treball de Paul Thomas Anderson. Continuador de l'obra dels pesos pesants del New American Cinema -Scorsese a Boogie nights , Robert Altman a Magnòlia- , Anderson no ha fet més que créixer en cada un dels seus films: des del romanticisme excèntric a Punch drunk love o des del drama històric en clau de tragèdia a Pous d'ambició .

A The master, el seu nou llargmetratge, Anderson viatja als Estats Units dels anys 50 per examinar els damnificats de la ressaca silenciosa de la Segona Guerra Mundial. Coneixem Freddie Quell, soldat de la marina, en una deriva autodestructiva, consumint-se a foc lent en una illa del Pacífic, contemplant amb indiferència la possibilitat de tallar-se els dits amb un matxet i omplint una buidor inexplicable amb còctels atòmics d'alcohol i combustible. Incapaç d'adaptar-se a la vida civil, vagabundeja pels marges del Somni Americà fins que un bon dia topa amb Lancaster Dodd, que es presenta pomposament com a "escriptor, doctor, físic nuclear i filòsof teoritzador". Però Dodd no és altra cosa que el líder d'un culte pseudocientífic, seductor i venedor de fum. Inesperadament, el nihilisme neuròtic de l'un troba encaix en el magnetisme religiós de l'altre, i viceversa: el guru acull l'ovella díscola en el ramat i el borratxo abraça la figura paterna que posa límits a la seva autodestrucció. Entre els dos s'estableix una dansa macabra de seducció i renúncia, un estudi psicològic sobre l'alienació i el poder que va seduir el jurat de l'última Mostra de Venècia: The master es va endur el Lleó de Plata al millor director i la Copa Volpi per als dos actors principals, i no es va emportar el Lleó d'Or perquè la reglamentació prohibeix que un títol acapari tants premis.

CONTRA LA CIENCIOLOGIA?

Fins i tot abans de l'estrena, les semblances entre el personatge de Lancaster Dodd i el fundador de la cienciologia L. Ron Hubbard van fer saltar les alarmes dels seguidors d'aquest culte tan popular a Hollywood. ¿ The master és una biografia apòcrifa de Hubbard? Anderson sempre ha dit que la pel·lícula no pretén ser un retrat de la cienciologia ni del seu líder, tot i que admet que va utilitzar la figura de Dodd i els procediments del culte com a inspiració. Els paral·lelismes són nombrosos: el tipus de vaixell en què viatja Dodd, la repetició de preguntes en interrogatoris cara a cara, les regressions a vides passades... fins i tot la pretensió de Hubbard de ser un físic nuclear. Però tan cert com que la pel·lícula s'inspira en la cienciologia i que el retrat que en fa no és gaire afavoridor és que la secta no és el focus de The master , sinó més aviat el seu teló de fons. Per apaivagar la polèmica, Anderson fins i tot va fer una projecció privada del film per a Tom Cruise, el seguidor més conegut de la secta i amic del director des del rodatge de Magnòlia . L'opinió de Cruise sobre el film no ha transcendit, però Anderson es va afanyar a aclarir que ell i l'actor "continuaven sent amics".

PHOENIX RESSUSCITA

The master suposa el retorn al cinema de Joaquin Phoenix, l'actor que, després de tocar el cel amb el romanticisme condemnat al fracàs de Two lovers i d'encarnar Johnny Cash a la pel·lícula A la corda fluixa, va anunciar que tocava el dos de la interpretació per entregar-se en cos i ànima a una nova carrera com a cantant de rap. Tot plegat era una farsa, una performance recollida en el fals documental I'm still here , de Casey Affleck. El de The master és el primer paper convencional que interpreta Phoenix després d'aquest comiat orquestrat i representa una resurrecció en tota regla, un treball interpretatiu en la línia del De Niro de Toro salvatge o el Daniel Day Lewis de Pous d'ambició : descarnat, intens, brutal. Phoenix, a qui Anderson ja havia intentar fitxar per a Boogie nights i Pous d'ambició , hauria de ser candidat segur a l'Oscar. Però bocamoll com és, té poques possibilitats: fa uns mesos va declarar que els premis eren "una total i absoluta estupidesa".

UN MESTRE A L'ALTURA

En el paper de Dodd, Anderson hi situa Philip Seymour Hoffman, que col·labora per cinquena vegada amb el director. Si The master és un combat de voluntats, l'actor representa el control, l'exercici del poder a través d'una fe improvisada. Seymour Hoffman dóna una rèplica a l'altura a Phoenix, però sense caure en els seus excessos. Mesurat, hipnòtic i entabanador, l'actor concentra magnetisme en la mirada. Tampoc falla Amy Adams en el paper de l'esposa abnegada i subtilment recargolada de Dodd: només una injustícia hauria d'impedir la seva quarta nominació a l'Oscar.