Direcció: Dustin Hoffman. Guió: Ronald Harwood. 95 minuts. Anglaterra (2012).Amb Maggie Smith, Tom Courtenay, Billy Connolly.
Els que hi entenen d'òpera saben que no és el mateix escoltar l'ària de la flor de Carmen en la veu de Josep Carreras o en la de Roberto Alagna. Detecten matisos diferents quan escolten Victòria dels Àngels cantant Clavelitos o quan dóna vida a la Mimi de La bohème. Aquestes consideracions operístiques ens van de meravella per parlar d' El cuarteto , una d'aquelles estranyes pel·lícules en què, òbviament, és important què se'ns explica però sobretot importa qui ens ho explica. La història és molt senzilla, esquemàtica i, fins i tot, un pèl pobra, però l'emoció, la veritat, sorgeix del sotabosc. Dustin Hoffman debuta en la direcció adaptant una obra de teatre de Ronald Harwood que és tota una declaració d'amor als artistes, a l'experiència i al llegat dels que que ho han sigut tot i que s'acosten a fer mutis. Estic convençut que Hoffman ens parla d'ell, de la seva vellesa, del que sent un mite del cinema quan es fa gran. I, esclar, ens parla dels seus actors. Tantes hores de cinema i de teatre, tanta vida explicada, tants i tants motius per estar-los perpètuament agraïts.| TONI VALL
