CINEMA
XAVI SERRA

‘Brooklyn’, el nou món

Saoirse Ronan és una immigrant irlandesa al Nova York dels 50 en l’adaptació del llibre de Colm Tóibín

‘Brooklyn’, el nou món / FOX Zoom

Eilis Lacey, la protagonista de Brooklyn, no ha sortit mai d’Enniscorthy, la petita ciutat irlandesa on va néixer. La missa setmanal, la feina dels diumenges a la botiga de queviures i algun ball ocasional són els punts d’inflexió d’una existència rutinària, sense grans expectatives en l’horitzó. És el món càlid i familiar on sempre ha viscut, el dels carrers que coneix i la casa on viu amb la seva germana i una mare vídua i trista. Un món que deixarà enrere per emigrar als Estats Units i construir una nova vida en el Brooklyn dels anys 50.

La de Brooklyn és una història d’amor i lleialtats dividides. Un viatge de transició a la maduresa i de descobriment del cost que té deixar el passat enrere. El film adapta una novel·la homònima de Colm Tóibín, un escriptor irlandès que, com l’Eilis, va marxar de la seva Irlanda natal per viure a Nova York. No és un cas singular, sinó un més dels milions d’irlandesos que van fer via cap al nou món durant els segles XIX i XX. “És la història de dos països -apunta Tóibín en les notes de producció-; del meu país, Irlanda, on durant els últims 150 anys totes les famílies han perdut algun dels seus membres, que han marxat i no han tornat, però també la dels Estats Units, perquè aquestes persones són els avis i rebesavis dels nord-americans d’avui dia. I és una història que no s’ha explicat gaire”.

Estrenada al festival de Sundance de l’any passat, Brooklyn s’ha colat més o menys per sorpresa entre les nominades a millor pel·lícula dels Oscars, a més d’arreplegar una nominació al millor guió adaptat i a la millor actriu. Exactament les mateixes nominacions que va aconseguir el 2009 una pel·lícula anterior de les productores (Finola Dwyer i Amanda Posey), Una educació. Els dos films són històries femenines d’iniciació a l’edat adulta ambientades a mitjans del segle XX, filmades amb un cert classicisme i a partir d’un material literari sensible; també comparteixen el mateix encarregat d’escriure el guió, l’escriptor anglès Nick Hornby, que si en les seves novel·les acostuma a explorar les neurosis masculines en els seus treballs cinematogràfics es decanta més pel món femení. Un conjunt de paral·lelismes que fa sospitar que, més que un film de l’irlandès John Crowley, Brooklyn és una pel·lícula de productor, a l’estil dels melodrames femenins de David O. Selznick.

Brooklyn també és una pel·lícula d’actriu. Present en totes les escenes, Saoirse Ronan és qui es carrega a l’espatlla el pes emocional del film. El seu personatge no és un immigrant desesperat o ple d’ambicions, sinó una persona fràgil i tímida, però obstinada. “És una persona que d’alguna manera és més feliç entre les ombres -assegura Tóibín-, que s’obre camí en el món de forma impressionant però gens estrident”. Ronan, que ja va estar nominada a l’Oscar per Expiació i és filla de pares irlandesos nascuda a Nova York, sembla la tria perfecta. “Brooklyn parla de la meva gent -ha assegurat l’actriu-. L’Eilis fa el mateix viatge que van fer els meus pares als 80 quan es van traslladar a Nova York i experimenta les mateixes coses, tot i ser d’èpoques distintes. La dificultat més gran que pot tenir algú en la vida és abandonar la seguretat de la família i els amics i substituir-la per una altra cosa”.

D’alguna manera, Brooklyn parla d’una crisi d’identitat que no és exclusiva de la Irlanda dels 50, sinó el pa de cada dia d’un món contemporani en què cada cop més gent es veu obligada a marxar de casa seva per tenir un futur. Però no cal ser emigrant per identificar-s’hi: “Com algú que ha crescut en els suburbis comptant els dies per fotre el camp, m’és molt fàcil connectar amb l’essència del seu viatge”, diu l’autor d’ Alta fidelitat. Potser allò que fa més universal el film és que minimitza els patiments externs i es concentra en el viatge interior de l’Eilis: els dubtes, l’enyorança i la culpa per no ser amb la teva gent. Si afegim l’amor per a dos homes, cadascun a un costat de l’Atlàntic, el drama està servit. “Tot és al llibre -assenyala el director-. La manera en què Tóibín explica la història no és gens melodramàtica, però sí extraordinàriament emocional”. |