CINEMA
XAVI SERRA

‘Boyhood’, el cinema del temps

Richard Linklater segueix l’evolució d’un nen dels 6 als 18 anys en el gran esdeveniment cinèfil del 2014

‘Boyhood’, el cinema del temps Zoom

Amb poc més de 100 anys d’història, el cinema transmet de vegades una sensació d’esgotament. ¿S’han explicat totes les històries de totes les maneres possibles? ¿Està la innovació consignada a l’àmbit més experimental? Dins del seu classicisme narratiu, Boyhood suposa tot un revulsiu: una pel·lícula autènticament nova en el sentit que l’espectador no ha vist mai res igual.

En el film que avui arriba a la cartellera, Richard Linklater resumeix la vida d’un noi dels 6 als 18 anys. Per fer-ho va necessitar 12 anys al llarg dels quals va reunir l’equip de tècnics i actors només tres o quatre jornades cada any. El resultat d’aquest esforç titànic, gairebé èpic, s’assembla a veure una fotografia revelar-se en una cambra fosca, però, en lloc d’ombres i colors que es van definint, Boyhood permet veure com un nen es transforma en un jove adult, com el seu rostre es defineix i la seva personalitat es consolida. No és com veure Harry Potter, Anthony Soprano Jr. o Antoine Doinel fer-se grans, perquè aquí l’espectador no envelleix amb el personatge. I perquè el pas del temps no és secundari sinó el motor del relat, el veritable cor de la pel·lícula. L’objectiu de Boyhood no és capturar les sensacions de la infància, de la pèrdua de la innocència o del lligam entre un nen i un pare sovint absent -tot i que aquests temes desfilen per la pantalla-, sinó retratar el pes invisible dels anys en el cos, la mirada i les relacions. Una variació més del gran objectiu del cinema des del seu naixement: atrapar la vida en una imatge en moviment.

L’elecció d’Ellar Coltrane com a Mason, el protagonista de Boyhood, va ser clau. Linklater ha explicat a les entrevistes que en Coltrane va veure alguna cosa especial, una capacitat per a la introspecció que no tenien altres nens. Però també els pares de Coltrane, dos artistes d’Austin, van superar el càsting del director: per Linklater era important que els pares del seu actor principal tinguessin fe en el projecte i no abandonessin la nau a meitat de trajecte. Però la naturalesa de Boyhood és tal que Coltrane no és només el protagonista del film, sinó un dels seus creadors. Linklater no imposa els personatges als actors ni intenta dominar el flux de la vida, sinó que es deixa portar. Quan Ellar Coltrane va desenvolupar una afició a la fotografia, el director va incorporar-ho al Mason. Si s’hagués aficionat als esports, admetia Linklater, Boyhood seria una pel·lícula diferent. En el film, en un moment de revelació psicotròpica, Mason gira la truita del mantra del carpe diem i afirma que no es tracta de viure el moment, sinó que el moment et visqui a tu. Boyhood fa una mica el mateix: en lloc de fixar l’essència del pas del temps, es deixa posseir per aquesta essència. I és això el que fa que sigui el film definitiu sobre el pas de la infància a l’edat adulta.

Les moltes virtuts de Boyhood han fet que des de la seva estrena a Sundance s’hagi creat gairebé un fenomen al seu voltant. Els elogis superlatius cauen un rere l’altre i els premis (l’últim, el Fipresci de la crítica) s’acumulen en el seu palmarès. El film ha aconseguit una rara unanimitat fins i tot entre la crítica. A l’agregador online Metacritic té una puntuació perfecta de 100 sobre 100 empatada amb El Padrí i Lawrence d’Aràbia, entre d’altres, tot i sumar moltes més crítiques. I al portal Rotten Tomatoes comptabilitza 197 crítiques positives per només dues de negatives. Tanta eufòria no ha d’enterbolir la realitat: Boyhood no és perfecta. Tot i que en general evita dramatitzar les situacions i esbossar-les a través del detall, tendeix a subratllar algunes idees, especialment pel que fa al retrat dels padrastres del Mason. I la banda sonora -que inclou un pertinent tema del grup de Jeff Tweedy amb el seu fill- té una funció merament contextual. Però en Boyhood la perfecció no és l’objectiu. El que interessa a Linklater és la lletra petita de la vida i és la suma de tot plegat el que provoca l’epifania, no el melodrama.

Curiosament, el film arriba quan la trilogia d’ Abans de l’alba, Abans de la posta i Abans del capvespre ha convertit Linklater en el cineasta per excel·lència a l’hora de conjugar el cinema i les diferents etapes de la vida. Però si Linklater va explorar la història del Jesse i la Céline al llarg del temps va ser gràcies a Boyhood. Linklater no tanca la porta a una quarta part de la trilogia, però el director ha assegurat que Boyhood és un projecte tancat. Tot i així, en una entrevista, Linklater va jugar a imaginar el futur del Mason: estudiar a la universitat, créixer com a fotògraf, fer un viatge a Europa en finalitzar els estudis i, qui sap, potser conèixer una noia francesa al tren i passar un dia inoblidable a Praga amb ella... Una idea tan rebuscada com irresistible.