CRÍTICA DE CINEMA
JOAN PONS

Blue Jasmine

**** Direcció i guió: Woody Allen. 99 minuts. Estats Units (2013).Amb Cate Blanchett, Alec Baldwin, Peter Sarsgaard, Alden Ehrenreich, Sally Hawkins, Louis CK, Michael Stuhlbarg, Bobby Cannavale i Andrew Dice Clay.

Amb Blue Jasmine ja no cal fer els ulls grossos, ni refugiar-se en la condescendència, ni abrigar-se amb el record i el crèdit del passat gloriós de Woody Allen. Aquest cop, el director novaiorquès no dirigeix amb el pilot automàtic i torna a ser un cineasta amb tensió creativa, mirada penetrant i ganes d'implicar-se en aquests temps de naufragi del sistema que ens ha tocat viure. Allen es mulla amb el tema de la crisi i l'aborda de manera creativa i indirecta, que sovint és la solució més il·luminadora. A partir de la tristíssima història d'una milionària desposseïda de cop dels seus privilegis, parla dels còmplices sentimentals dels sospitosament poderosos: les dones d'aquests mafiosos amb stock options i corbata, les Carmela Soprano dels responsables de la crisi (les Rosalía Iglesias de torn, si es prefereix), que s'han passat la vida mirant cap a una altra banda sense qüestionar la cobdícia dels seus marits. El bé comú? Què és això?... fins que aterren a la realitat de morros. Llavors s'han d'empassar l'angúnia que els fa la gent normal, perquè potser ara són elles les que fan angúnia. També es pot llegir Blue Jasmine d'una altra manera, esclar: es pot veure com una pel·lícula sobre la pèrdua de la gràcia, un tema molt Scott Fitzgerald. Quan Cate Blanchett fa crac, aquesta Blanche Dubois amb maletes de Louis Vuitton troba que no per viure estirant més el braç que la màniga aconseguirà restablir una riquesa d'esperit que equivocadament vinculava als béns materials. La felicitat que Jasmine intenta retrobar no es mesura segons l'alçada de les seves aspiracions. Això ho veu tothom... menys ella.