MÚSICA
BORJA DUÑÓ AIXERCH

Bikimel canta al Pallars

La cantautora presenta en directe les peces de 'Farrera. Can·sons D.O.'

Bikimel. / AMADEO BERGÉS Zoom

Vicky de Clascà presenta aquests dies en directe el segon treball de Bikimel, el seu alter ego musical. Es tracta de Farrera. Can·sons D.O. (2013), un disc allunyat de la concepció pop del seu debut (Stat Jònic , 2010) i que sorgeix arran d'una beca concedida pel Centre d'Art i Natura de Farrera, al Pallars Sobirà.

Al nou treball manté les inflexions del blues o el gòspel a la veu, però si abans ens recordava una elèctrica Janis Joplin, ara s'acosta més a la serenitat de Joni Mitchell, dos grans noms que expliquen com és d'especial el registre de Bikimel. "Aquest disc està molt més relacionat amb la pau interior que amb la guerra. Potser tenia ganes de fer les paus amb mi i amb l'entorn i segur que el recurs de la Joni Mitchell és ideal per tenir aquesta sonoritat molt més harmònica i més pacífica", reflexiona la cantant.

En tot cas, aquest és un treball acústic i conceptual, que trenca esquemes i estructures predeterminades per acostar-se al batec de la terra i de la gent de Farrera. "Cada cançó del disc exposa diferents maneres de veure aquest concepte", explica la cantant. Pel que fa al so, es tractava de captar l'indret "a través de les freqüències de l'entorn, perquè cada lloc té una mena d'essència sonora". Per exemple, a Tempesta d'estiu, Bikimel obre els micròfons del seu estudi portàtil, enregistra el so natural del fenomen atmosfèric i hi improvisa un mantra a sobre. "Té un punt terapèutic; hi ha una artista que es diu Eva Julián que tracta el tema de les freqüències de la natura, que són sanadores".

Però a més d'improvisacions, experiments i jocs amb les paraules ( Música d'eixambre ), al disc també hi ha cançons en el sentit estricte, com Farrera , la primera peça. "Parla del lloc amb un esperit molt folk, perquè estàs envoltat de muntanyes. La gent del poble és molt acollidora i també et retrobes una mica amb la vida d'abans, que et dóna aquesta alegria, aquesta pau o aquest tarannà tan diferent". A Confessions de santa Eulàlia , De Clascà ha inclòs coses com percussions gravades dins l'església ("cacofonies, per aprofitar la sonoritat del romànic i perquè parla de santa Eulàlia, que ressuscita") i un kyrieleison cantat per un cor amb voluntaris del poble. "Al Pallars, era molt típic que els homes fessin cors a les esglésies", recorda.

ROGER MAS FENT DE SANT ROC

Confessions de santa Eulàlia és també el tema en què participa Roger Mas, "ell era el sant Roc que hi ha a l'església i jo era santa Eulàlia, a qui van desplaçar a l'ermita del poble del cantó per posar-hi el sant", explica.

Per preparar el disc, De Clascà va estar un mes vivint a la residència d'artistes de Farrera. "Tinc un 4x4 i me n'anava pel parc natural, entrava ben bé a l'Alt Pirineu. Allà vaig estar enregistrant sons i fent la composició, i després vaig tornar per gravar amb els músics, a Burg, en una sala de dansa molt gran, tota de fusta, que anava molt bé per al so acústic que buscàvem".

El resultat, com dèiem, és molt diferent del del seu debut."Aquest projecte m'obria moltes portes; per a mi era més agradable que estar-me en un estàndard. A més del cinquanta per cent del disc no hi ha referències musicals sinó conceptuals, i això fa que no el puguis reduir a un clixé". Però no marca necessàriament un nou camí a seguir. "M'ha agradat molt fer-ho i ho necessitava, però no sé què voldré d'aquí un mes, s'han d'ajuntar diverses circumstàncies i a poc a poc les coses es defineixen. Ara penso que tinc 10 anys de carrera que no han estat mai enregistrats i m'agradaria treure cançons d'abans de Bikimel. Potser em ve més de gust anar cap enrere que fer una altra cosa nova", confessa.

Aquests dies presenta el disc a Igualada (avui) i Girona (diumenge), en una gira que s'allargarà fins al març. L'acompanyen els guitarristes David Soler i Pau Figueres.