Bienvenidos al fin del mundo

Doncs no, no sembla que apocalipsi i comèdia siguin dos conceptes gaire ben avinguts... però aquest any ja portem dues comèdies sobre la mascletà final del nostres dies: Juerga hasta el fin i, ara, Bienvenidos al fin del mundo . Totes dues són un disbarat humorístic com una casa de pagès i totes dues proposen visions sui generis de l'apocalipsi. Val a dir, però, que l'encaix entre la part còmica i la part fantàstica de la primera sovint grinyola i en la segona tot és oli en un llum. Vaja, que aquest film d'Edgard Wright és una gran comèdia, una gran pel·lícula de ciència-ficció ultraviolenta i una gran barreja dels dos gèneres. La fi del món de què parla aquest film es presenta en forma de crisi de mitjana edat. Per què un cop passats els quaranta totes les persones s'assemblen tant? Per què tothom va deixant de banda els trets personals que els identificaven quan eren joves? La vida laboral i familiar ens aliena a tots? Tot i que no ho sembli, aquesta comèdia esbojarrada es fa aquestes preguntes. I entre gag i gag, entre pub i pub i entre mastegot i mastegot, Edgar Wright acaba proposant la seva resposta: és a la universitat on ens igualen a tots, com si en lloc de llicenciar-nos sortíssim d'una baina de La invasió dels lladres de cossos ; preparats per integrar-nos dins el sistema sense molestar a ningú.

Esclar que Bienvenidos al fin del mundo es pot gaudir també sense entrar en aquestes profunditats. Des de la literalitat i la rauxa, aquest film també és una estupenda comèdia xopada en alcohol en què exploten caps d'extraterrestres i en què les reflexions sobre, per exemple, la síndrome de Peter Pan no fan cap nosa. Equilibri de lectures perfecte.