CRÍTICA DE DISC
GERARD CASAU

Beyoncé, sense ficció?

‘Lemonade’ (Columbia / Parkwood) 4* 

Beyoncé, sense ficció? Beyoncé ‘Lemonade’Columbia / Parkwood / LIVE NATION Zoom

Amb permís del quasi pòstum Blackstar de David Bowie, Lemonade és el disc del 2016 amb més potencial per generar literatura instantània. Llistats exhaustius dels samples i cites que conté l’àlbum; assajos sobre la influència (purament cosmètica, tot sigui dit) de David Lynch i Terrence Malick en el seu acompanyament visual; especulacions sobre la identitat real dels personatges citats a les cançons... L’ona expansiva causada per l’últim treball de Beyoncé passa la mà per la cara a ANTI i The life of Pablo, els altres esdeveniments pop que, de moment, ha donat l’any. És probable que això es degui al fet que, mentre que Rihanna i Kanye West han parit obres descaradament inestables, Lemonade presenta una narrativa clara, que remet a la infidelitat que, suposadament, va cometre Jay-Z, el marit de Beyoncé.

En certa manera, Lemonade és el revers del documental Life is but a dream. Si en aquell autoretrat la diva oferia una imatge idealitzada de la seva vida, el nou disc s’alimenta dels rumors turbulents per fer-la baixar del pedestal i dissenyar-li un calculat itinerari de dolor paranoic (“Què és pitjor, semblar gelosa o boja?”, es pregunta a Hold up ), ràbia (“Sóc el drac que respira foc”, escup a Don’t hurt yourself ) i perdó (“Tu i jo podem aturar la sequera d’aquest amor”, conclou a Love drought ).

Tenint en compte el rol determinant que Jay-Z juga a Lemonade, és significatiu que la seva presència al disc sigui la d’un penedit convidat de pedra, que apareix fugaçment al clip de Sandcastles. En lloc de dialogar amb la seva parella, Beyoncé recluta diferents veus masculines (Jack White, The Weeknd, James Blake i Kendrick Lamar) que en cap cas podem identificar com a interessos romàntics, sinó que actuen com a aliats que l’acosten a l’esbroncada rock, la submergeixen en una emotivitat oceànica i inflamen les seves pretensions polítiques.

Curiosament, aquesta varietat de registres (als quals hem d’afegir aromes country i reggae ingràvid) no desemboca en un disc desequilibrat, sinó en el treball més consistent de la cantant; el que té més possibilitats de sobreviure als hits puntuals, aprofitant un rerefons que hem considerat (ingènuament?) sincer per fer més complexa la imatge pública de l’autora. I això, segons les regles del joc de Beyoncé, només es pot qualificar de triomf rotund.