CRÍTICA DE CINEMA
Cultura 01/09/2016

Ben-Hur

Com destrossar la memòria dels clàssics

Toni Vall
2 min

Si un intenta anar més enllà de l’apriorístic judici que l’encamina a intuir que un remake de Ben-Hur és una idea completament forassenyada, es troba amb les explicacions dels responsables a l’hora d’emprendre un projecte tan excèntric, tan fora de lloc, tan innecessari. Sembla que la seva motivació principal ha sigut donar a conèixer la història sagrada -o com a mínim el fragment que explica la novel·la de Lew Wallace- a les noves generacions i així de passada despertar també l’interès per descobrir l’obra mestra de William Wyler que tot cinèfil amb una mica de cara i ulls hauria d’haver vist. Propòsits nobles, sens dubte, esclar que vistos els resultats del film de Timur Bekmambetov, tot plegat només es pot interpretar com una broma. I no especialment divertida.

Ja d’entrada, tot just començar, es percep un penetrant tuf d’allò que anomenem grans relats, de producció telefílmica emesa com un fast food per qualsevol televisió privada un diumenge a la tarda. Es nota en l’ambientació, el muntatge, el vestuari, la manera de fer transpirar la narració, en tot, vaja, també en el repartiment, que no pot ser més fluix. Llegeixo que el protagonista, un Ben-Hur d’allò més improbable, més tou i inexpressiu, és nét de John Huston. Doncs escolta, els gens del gran cineasta li han passat completament de llarg. Després et trobes amb escenes més reeixides -a les galeres, la carrera de quadrigues no està pas malament- però que no justifiquen la poquíssima entitat del conjunt. Si l’hagués dirigida Zack Snyder amb look extremat i adrenalínic com a mínim algú hauria pres alguna decisió concreta, alguna personalitat s’hi entreveuria. Però no, és un recital de pentinats i afaitats perfectes, d’actrius seleccionades amb un càsting de models, de personatges que et deixen absolutament fred i d’estètica buida, de frivolitat compulsiva i molt empipadora. Apareix Morgan Freeman -disfressat de Bob Marley- i puja una mica el nivell, esclar que des de sota terra el nivell és fàcil de ser elevat.

El cop de gràcia arriba al final, quan el nivell de despropòsits toca sostre amb la resolució de la relació de culpabilitat, ressentiment i perdó entre Ben-Hur i Messala, el moll de l’os de la història. Vergonya aliena és poc per descriure amb un mínim d’exhaustivitat la sensació que genera. Els propòsits esmentats al principi d’aquestes línies fan riure quan l’espectador descobreix el pastís que li han reservat i que sembla talment patrocinat pel Vaticà. Destrossar mites i quedar-se tan ample hauria de ser castigat per llei.

stats