CARA A CARA
PLAY

Belly Hernández entrevista Marc Gili (Dorian)

Després de triomfar en diversos països de l'Amèrica Llatina, els barcelonins Dorian porten al BAM el seu últim disc, 'La velocidad del vacío'. Els amants de l'èpica sintètica els podran veure aquesta matinada (3 h) al Fòrum (bcn.cat/bam)

B.H. |Si haguessis de definir el so del nostre últim disc, La velocidad del vacío (2013), i el so actual de Dorian en poques paraules, com ho faries?

M.G. | Diria que el nostre so és una barreja de new wave , indie i música electrònica, al qual La velocidad del vacío ha aportat tocs de folk i una producció més analògica.

De totes les facetes que té la professió de músic, quina és la que gaudeixes més?

El procés compositiu, tant quan faig cançons sol a casa com quan les fem o arrangem entre tots al local d'assaig. Cada cançó és una promesa i cada disc una aventura. També m'agrada molt viatjar i conèixer nous països, gent nova, viure experiències inesperades. Si fos per mi em passaria la vida a la carretera.

Què li recomanaries a un grup que acaba de començar?

Que s'esforcin per desenvolupar un so personal i que treballin molt les lletres. Tot i que cadascú ha d'esforçar-se per dominar tècnicament el seu instrument, és més important tenir una singularitat com a banda que ser un virtuós. Les bandes que troben el seu lloc en una escena musical són les que aporten alguna cosa que les altres no tenen.

La teva música ha connectat amb una generació de gent molt jove. Què en penses d'aquesta generació?

És una generació que ha crescut i que està creixent en la incertesa constant sobre el seu futur professional. Molt poca gent es pot comprar un pis sense patir, i aspirar a aconseguir un contracte fix és una utopia. Això fa que sigui una generació molt hedonista. Viuen el present al màxim perquè, de moment, no hi ha futur.

Si no haguessis sigut músic, a què creus que t'hauries dedicat?

M'agradaria molt ser escriptor.

Viatges molt per l'Amèrica Llatina. Quins grups i escenes musicals has descobert quan has estat allà?

De Mèxic m'agraden molt Zoé, Austin TV i Hello Seahorse. De Colòmbia, Bomba Estéreo y Telebit, i de Xile, Astro. Però de l'Amèrica Llatina també m'agraden molt els clàssics: Carlos Gardel, José Alfredo Jiménez, Violeta Parra...

Com veus l'escena indie actualment?

És innegable que l'escena indie està vivint un moment excel·lent, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat. Les regles de la indústria que van crear les multinacionals als anys 80 ja no són vàlides i l'explosió de l'escena indie en aquests últims anys els ha deixat completament descol·locats.