Barcelona nit d’hivern

Una estranya tristesa, una barreja entre l’amargor i l’escepticisme. Afegida, esclar, als ja previsibles tocs festius i ensucrats dels happy ends inevitables. És el pòsit que queda després de veure Barcelona nit d’hivern, una seqüela sense gaires sorpreses. Però val la pena recalcar que el to amable i bonista del film, gens desagradable, per cert, ve tamisat per una mirada poc complaent, més abrupta del que pot semblar a simple vista, sobre les relacions de parella, els seus desencontres i retrets. Passa en la història de Miki Esparbé i Bárbara Santa-Cruz, una parella sotmesa a suspicàcies, silencis i gripaus empassats. Suggereix més coses de les que diu explícitament. A més a més, hi ha històries que aporten poc (el trencacors penedit i la fornera, el rei mag i la fotògrafa pocatraça), d’altres que són pur sucre (les dues àvies lesbianes), una un pèl forçada sobre el passat i el present (l’avi i la carta mai enviada) i una de divertida i molt ben dialogada (el trio dels dos amics i la pizzera). El conjunt és tou -ai les cançonetes!- però no menyspreable, aporta motius de rialla i de melancolia. |