Crítica de cinema
Joan Pons

Bárbara

*** Direcció i guió: Christian Petzold. 100 minuts. Alemanya (2012).Amb Nina Hoss, Ronald Zehrfeld, Rainer Bock, Jasna Fritzi Bauer, Christina Hecke.

Fotograma del film 'Bárbara' Zoom

Retrat d'una dona observada . Aquest podria ser el títol alternatiu, i molt més descriptiu, d'aquesta pel·lícula de Christian Petzold. Si fos així, però, el film de ben segur que perdria bona part del seu magnetisme. D'entrada, aquesta és la història d'una metge enviada a treballar a un hospital de províncies de la RDA a principis dels 80. Però fins ben entrat un quart de pel·lícula no sabem del cert, tot i que ho podem intuir, per què aquest personatge interpretat per Nina Hoss segons el llibre d'estil d'Isabelle Huppert és tan glacial, caragirat i inexpressiu. Hi ha alguna cosa rara en el comportament avinagrat d'aquesta pediatra, impecable com a professional i exageradament opaca com a persona.

A mesura que aquest estrany drama mèdic es va encaminant cap a una espècie de relat d'espionatge, comprenem que si el personatge de Nina Hoss és tan impenetrable és perquè se sap observada. La Stasi, els implacables serveis d'intel·ligència de l'Alemanya oriental durant la Guerra Freda, la tenen sota el microscopi. Aquest destí professional és, doncs, un càstig i els seus col·legues de bata blanca, per molt amables que semblin, són tots informadors en potència.

Llavors és quan Bárbara guanya una nova i molt interessant dimensió: més que pels misteris d'una història d'infractors i delators, per quan aquest film -tan aplaudit a la Berlinale- es torna una apropiació lliure d'alguns aspectes del principi d'incertesa de Heisenberg, aquell que diu, més o menys, que la introducció d'un subjecte observador altera les condicions i el comportament habitual de l'objecte observat. També quan aquest subjecte i aquest objecte, com en aquest film, són éssers humans.