ART
SARA ARMADA

Breu introducció al cinema experimental

'Insomnia, la musa del setè art' s'instal·la a la Fundació Miró. Apunts per visitar la mostra que porta el seu nom

'Light music' / LIS RHODES Zoom

Si la musa de l'astronomia és Urània i la de la dansa és Terpsícore, des del 1975 la del cinema es diu Insomnia (li va posar el nom l'artista Hollis Frampton) i s'acaba d'instal·lar a la Fundació Miró. I és que sota la invocació d'aquesta divinitat s'articula precisament l'exposició sobre el cinema que escapa dels seus límits i, des de l'estat de vigília, guia els exploradors de la llum per mons desconeguts d'espectres, flaixos i revelacions a 24 fotogrames per segon.

" Insomnia fa referència a la capacitat d'estar desperts", diu la comissària de la mostra, Neus Miró. Despert, molt despert, s'ha d'estar si es vol entendre que cinema són també 7 minuts de llum i ombra; una melodia de formes geomètriques, unes fotografies que es cremen més enllà del temps.

NO TOT HA DE TENIR ARGUMENT

Aquesta és la primera regla del club del cinema experimental. No cal que tot avanci linealment com en una pel·lícula organitzada segons les convencions establertes pel cinema clàssic nord-americà. "L'espectador ha d'estar obert a altres capacitats i possibilitats de la imatge en moviment, i entendre que aquesta imatge no necessàriament ens ha d'explicar una història", assegura Neus Miró.

Els cineastes experimentals, des dels anys 60 i fins avui, defugen la dictadura de la narrativa per arranjar les seves obres segons altres criteris, com les matemàtiques, el so o l'atzar. Hollis Frampton, per exemple, va organitzar el seu treball Zorns lemma segons la teoria matemàtica del mateix nom (el lema de Zorn); Lis Rhodes va realitzar el seu cèlebre Light music sense càmera, pintant les bandes de so del film, i l' Arnulf Rainer de Peter Kubelka no té altre guió que les relacions mètriques de la pròpia projecció dels fotogrames, a raó de 24 per segon. "Cap dels meus films són representacions de res", va dir una vegada Ben Rivers, jove cineasta present també a la mostra, "són mons per si mateixos".

HI POT HAVER CINE FORA DEL CINE

Unes pel·lícules així no poden ser projectades en un multicinema, evidentment. "Hi ha un espai per al cinema al marge de la indústria", continua Miró, "i no és una sala de cinema". Per això, aquests artistes treballen per a galeries i museus i alguns fins i tot han arribat a dissenyar les seves pròpies sales, a la recerca de noves experiències de projecció: Stan Vanderbeek va idear el Movie Drome (una cúpula plena de projectors en random ) i Dan Graham el Cinéma, pensat per ser instal·lat en un edifici d'oficines i aprofitar les seves parets de vidre, amb la qual cosa els vianants es converteixen també en espectadors.

CALEN ESPECTADORS ACTIUS

Mode crispetes off : "Els espectadors han d'estar disposats a interactuar amb la projecció, amb l'espai, amb l'arquitectura concreta", assevera Núria Miró, que ho relaciona amb el ja esmentat Light music de la Lis Rhodes, on el visitant ha de transitar entre dos projectors. A més, l'espectador de vegades ha de fer servir també les seves capacitats de relació i la seva memòria (com passa a Nostàlgia , de Hollis Frampton, on hi ha una clara asincronia entre imatge i so) i fins i tot el seu sentit de l'humor, com en la sèrie Sixteen studies from vegetable locomotion (o tot el que vostè sempre va voler saber sobre la precipitació d'un tomàquet per una rampa) i que, apunta la comissària, és un homenatge als estudis d'Eadweard J. Muybridge al segle XIX sobre figures en moviment -sobretot equines. Cal obrir els ulls, la resta depèn de la musa.