OBLADI-OBLADA

Aryz: “El meu segell? = La suma d’errors”

Artista de street art amb fama i prestigi internacional. Ha saltat del carrer a les galeries i les seves obres d’escala GEGANT han girat per tot el món

Per veure la imatge ampliada en PDF cliqueu-hi al damunt Zoom

ARYZ. 26 anys. Artista de street art amb fama i prestigi internacional. Ha saltat del carrer a les galeries i les seves obres d’escala GEGANT han girat per tot el món. El carrer li ha ensenyat a encarar la vida; les galeries han acabat de catapultar el seu nom. No pretén enviar missatges = A ell el que li agrada és combinar colors i composicions. I que siguin els espectadors els que s’inventin la resta. Colors dessaturats, esquelets i fantasia. La temàtica de les seves obres? Trista. El motiu? L’època que li ha tocat viure. I que no està per entretenir, diu. Els errors i les repeticions defineixen el seu segell. I ho té clar: un excés de tècnica juga a la contra.

Error > Tècnica
D’on ve Aryz? D’una confusió: quan vaig començar a pintar, em vaig fixar en un graffiti que em va semblar dir-se Aryz. Més endavant vaig assabentar-me que no era el que posava. Però com que el nom continuava agradant-me i necessitava un alter ego, me'l vaig quedar. Quants cops has estampat el teu nom? No gaires, últimament he prioritzat més els personatges que les lletres. ¿La firma és més que res per evitar malentesos? Sí; però moltes de les obres no estic orgullós d’haver-les firmat. Per què? Perquè no et permeten esborrar l’historial anterior. Quin diries que és el teu segell? Els errors que sovint repeteixo. ¿Conscientment? D'alguns sí, d'altres no. Però l'error és el que moltes vegades fa que una cosa sigui especial. Crec que un excés de tècnica juga en contra. Què prioritzes? Ara molt més el dibuix que el color i la tècnica. I què és el que més defineix el teu estil? Les gammes cromàtiques i les temàtiques, que no són gaire alegres. ¿Això és perquè ets una mica fosc? Potser sí. Però també és per l'època que m'ha tocat viure.

Dreceres
Què té pintar una paret/mur/edifici que no tingui un format més convencional? D’entrada, és molt més fàcil: interactues amb elements que ja hi són. Abans ja hi ha un entorn/espai que acompanyarà el teu mur. En canvi, quan pintes un quadre s’ha d’aguantar per si sol. I ha de tenir coherència el posis on el posis. ¿Pintar un mur fa que no t'hagis d'encarar mai al full en blanc? Sí; he tardat molts anys a perdre la por al buit. A més, sempre intento que les parets mantinguin una mica la seva història deixant algun troç del mur original o intentant jugar amb la forma del suport. ¿D’aquí els esquelets? Exacte. M’agraden els espais que generen i el joc que poden arribar a tenir. ¿Com pintes amb dimensions tan grans? Primer faig un esbós en paper. Llavors, començo a omplir zones de la paret. No marco línies, em fixo en una forma general i després vaig definint els detalls. Això sí: ho faig TOT sense utilitzar ni projector ni cap altra drecera. I quanta estona t'hi pots passar? Depèn de les dimensions. Quan vas tardar per fer el de la foto? Un parell de setmanes.

Teràpia > Democratització
Et genera contradiccions exposar a una galeria? No. En tot cas crec que complementa l’obra. Li dóna certes connotacions. I enriqueix. ¿Pintaràs sempre al carrer? No m’agradaria deixar-ho. ¿El carrer t'ha ensenyat molta vida més enllà de l’art? Sí, he crescut pintant al carrer. En què t’ha ajudat? A tenir uns paràmetres socials. A tractar amb la gent. A conversar amb persones desconegudes. A defensar la meva obra. A explicar-li a algú que no ha entrat mai a un museu. ¿Teràpia? Sí. ¿El que fas té a veure amb la democratització de  l’art ? Artísticament no sé si estem aportant alguna cosa. ¿Però diries que sou la veu d’una nova generació? Sí, però si ho treus d'un context: “¿és realment interessant?” I aquest és l'etern debat.