CRÍTICA DE CINEMA
MANU YÁÑEZ

Ärtico

*** Direcció i guió: Gabriel Velázquez. 78 minuts. España (2014). Amb Víctor García, Juanlu Sevillano, Débora Borges Per a amants del cinema social menys didàctic

En general, el vessant social del cinema espanyol ha tendit cap a un maniqueisme didàctic i militant. S’ha imposat el desig d’enviar un missatge clar, així com una certa por a jugar amb les subtileses i ambigüitats del món real. En aquest sentit, Ärtico -el final d’una trilogia que el director Gabriel Velázquez ha dedicat al món de la joventut-és una rara avis : un film que es nodreix del silenci d’uns protagonistes que no busquen la compassió sinó la pròpia dignitat en un context de marginació i crisi. D’una bellesa incontestable, Ärtico juga d’una manera massa directa amb una sèrie de referents nobles: els joves protagonistes semblen sortits dels primers films de Buñuel o del cine quinqui dels anys 80; la fredor i la distància amb què es filma la violència fa pensar en Haneke o Gus Van Sant, i la relació dels actors amb el paisatge evoca Kiarostami. Tanmateix, el film acaba conformant un magnètic drama lorquià en què l’Espanya profunda s’erigeix en un estrany paradís i en un infern arcaic.