ESCENES
BELÉN GINART

"Aquí el teatre es veu com un luxe"

El dramaturg i director Jordi Faura estrena Groenlàndia, una obra ambiciosa amb vuit actors, perfum de road movie futurista i molt pòsit temàtic: consumisme, crisi energètica, xoc de cultures... Serà l'últim muntatge de la Sala Tallers abans d'abaixar la persiana durant un mínim de dos anys per raons pressupostàries

"Aquí el teatre  es veu com un luxe" / DAVID RUANO / TNC Zoom

Tot comença quan una família rica arriba a Groenlàndia.
Sí, la mare, Roma, té una malaltia terminal i busca un placebo, una flor que creix al gran Nord, l'únic antídot que pot salvar-la. La família inicia una expedició, una road movie en què xocaran amb la manera d'entendre el món i la natura dels inuit. Però el marit i els fills tenen diferents raons per fer aquest viatge.

Quines raons?
El pare, Cèsar, és un gran empresari del petroli a la recerca de nous jaciments quan al món que coneix ja no en queden. Ròmul és un caçador que vol fer el seu grand slam d'animals i busca caçar l'ós polar, l'únic animal, juntament amb l'home, que ataca sense tenir-ne motius ni necessitat. Rem està en crisi creativa i busca trobar-se amb si mateix.

Tots els personatges tenen noms mítics.
En aquesta obra tot és metonímia d'alguna cosa. Groenlàndia és metonímia del món. L'últim reducte d'un món que s'esfondra perquè tal com l'hem plantejat necessitem recursos energètics per seguir avançant, però els recursos s'esgoten. La nostra manera de pensar i la nostra idea de civilització ve de l'antiga Roma, i la família de l'obra és metonímia de la civilització occidental. La mare parla de si mateixa en termes d'imperi.

I el xoc de cultures és constant.
Permanent. Els inuits només cacen quan en tenen necessitat. Junts, occidentals i inuits fan un viatge de nou mesos marcats pel clima polar: quatre mesos en plena foscor, cinc de dia… Tots acaben embogint.

¿Quin és el to de l'obra?
Té un to de tragicomèdia. Al principi hi ha situacions que resulten divertides: Roma vol tenir un nét i desitja que els dos fills tinguin les mateixes oportunitats de concebre'l, així que hi ha un ménage à trois amb la noia inuit; hi ha una escena molt graciosa perquè tots els personatges han de dormir junts i despullats perquè en un clima tan extrem és l'única manera que tenen de donar-se escalfor. Però a mesura que l'obra avança els personatges van embogint perquè estan a la deriva, fa massa temps que conviuen, i viure tants dies en permanent foscor i després en contínua claror els trastoca, i per això el to esdevé tràgic.

És l'últim espectacle abans que tanqui la Sala Tallers. Com ho vius?
És un tema molt complex que no es pot analitzar aïlladament. Té a veure amb la impossibilitat del país per gestionar els seus propis recursos i amb la racionalitat a l'hora de fer les retallades. Dit això, si el Nacional passa de tenir un pressupost d'onze milions d'euros a tenir-ne un de cinc, em sembla inevitable fer un festival d'EROs i un festival de retallades.

Quin és el problema de fons?
És un tema de política cultural, de no considerar el teatre com un fet artístic. Passava el mateix quan aquí hi havia diners. A Europa, a diferència del que passa aquí, el teatre es considera un bé potencial per a la societat. I aquí, només cal pensar què ha passat amb l'IVA, se'l veu com un luxe, com un entreteniment.

I què passarà amb el TNC?
Segur que l'Albertí será un director excel·lent, perquè reuneix les necessitats, té molt pòsit cultural, amb cultura transversal, té molt criteri, té talent i és un home de teatre. Però la cultura necessita recursos. El Teatre Nacional de Zuric té un pressupost de 52 milions d'euros, deu vegades més que el TNC. I apujar la persiana cada dia val molts diners. No queda gaire pressupost per fer espectacles. Penso que aquí la feina cada vegada estarà pitjor. Potser ja no podrem treballar d'això.