Anomalisa

Fins a l’aparició d’ Anomalisa, les històries d’amor de Charlie Kaufman -guionista de capçalera d’Spike Jonze o Michel Gondry- havien tendit a refugiar-se sota una gruixuda capa de malabarismes surrealistes, manifestos postmoderns i cridaners híbrids tragicòmics. Una tendència megalòmana que va culminar en la laberíntica Synecdoche, New York, opera prima de Kaufman i una de les pel·lícules més fascinants i colossalment fallides del segle XXI. Dissenyada com un antídot contra els excessos d’aquell traumàtic debut, Anomalisa fonamenta les seves troballes en una interessant paradoxa: en un context expressiu procliu a la fantasia -l’animació-, Kaufman construeix amb Duke Johnson el seu film més minimalista, realista i clàssic en termes narratius. Com si hagués entès que el patiment dels seus personatges mereixia la mateixa atenció i dedicació que el seu talent per deixar bocabadat l’espectador, Kaufman se situa aquí més a prop que mai de les seves criatures, sempre enlluernades pel vendaval il·lusori i fugaç del desig amorós. |