Direcció: Joe Wright. Guió: Tom Stoppard. 130 minuts. Regne Unit (2012).Amb Keira Knightley, Aaron Johnson, Jude Law, Domhnall Gleeson, Kelly Macdonald.
En el teatre del sentiments, l'amor i el desig són les emocions més difícils de representar. Aconseguir traslladar-les amb passió al cinema és una empresa que poques vegades acaba amb èxit, tan sols reservada per a uns pocs cineastes amb talent per convertir el melodrama romàntic en un festival de colors, màgia i bellesa. Reservada a cineastes com Joe Wright i a pel·lícules com Anna Karenina.
Aquesta nova adaptació de la novel·la de Tolstoi no és un altre film d'època de Wright amb Keira Knightley, sinó el més perfecte del seu currículum sobre els textos literaris vuitcentistes, un gènere en què ningú li fa ombra avui dia. I és que Wright aconsegueix plasmar amb gran agudesa i sentit de la posada en escena les idees que presideixen l'obra de l'escriptor rus: el joc d'aparences de la societat immobilitza l'individu entre les parets d'un teatre. Per aquesta raó, el director situa els personatges a la meitat d'un escenari que va transformant-se a mesura que avança la història. El paisatge d'aquesta aventura no només forma una escena estàtica, sinó que Wright ens porta més lluny: al prosceni, els fossats, la platea i fins i tot darrere l'escenari. Les escenes més apassionades tenen lloc, esclar, quan la pel·lícula s'allibera dels elements teatrals, com si amb això també deixés de banda la severa mirada de la societat cap a la protagonista. Són moments especialment romàntics, en què l'Anna viu amb plenitud els seus sentiments. La pel·lícula, llavors, es transforma en un musical de lliure coreografia, en un ball en què el desig es presenta com el més intens dels somnis. I el més inassolible.
