CARA A CARA

Anna Alàs entrevista Rubén Gimeno

Barcelona enceta la capitalitat de la sardana amb la rondalla ‘La santa espina’, interpretada per l’Orquestra Simfònica del Vallès sota la batuta de Rubén Gimeno i amb solistes com Anna Alàs. Dissabte, 15, al Barcelona Teatre Musical

Anna Alàs Rubén Gimeno Entrevista Zoom

A.A. |Sovint els directors vénen d’una formació bàsicament pianística. Quin avantatge creus que teniu els que heu viscut l’orquestra des de dins?

R.G. |Jo crec que a part d’estar familiaritzats amb el so de l’orquestra, el principal avantatge és conèixer la psicologia del col·lectiu.

Jo no puc separar-me del meu instrument i tu no en pots disposar sempre que vols. Com s’evoluciona com a director havent de treballar moltes hores en solitari?

El procés de formació del director d’orquestra és molt lent perquè no tenim l’instrument a la nostra disposició sempre que necessitem experimentar. Leonard Bernstein considerava que calien almenys 15 anys per arribar a ser un bon director.

Com d’important és l’empatia per a la tasca d’un director?

Crear empatia en una professió en què els sentiments són el més important és imprescindible per assolir un objectiu comú.

El resultat d’un concert o una funció està a mercè de molts factors... Va, confessa’m una superstició!

Si un concert ha anat bé intento seguir la mateixa rutina en el següent i, per exemple, portar la mateixa corbata, la mateixa camisa i la mateixa batuta.

Terrassa mala raça, Sabadell mala pell. Actualment en l’àmbit de la clàssica no hi ha cocapitalitat. Quin creus que ha estat el secret de l’èxit?

El fet de veure la música com una eina d’integració social que va molt més enllà de la territorialitat.

Arreu on vaig trobo excel·lents músics valencians. ¿Veus un cert paral·lelisme entre el món coral català i la tradició de les bandes valencianes?

Sense cap mena dubte, tant les bandes com el cors han estat l’eix sobre el qual s’ha vertebrat la vida musical i cultural dels pobles.

Herbert von Karajan va establir un mite per al gran públic, però en el fons la majoria dels directors teniu Carlos Kleiber com a autèntic referent.

La figura Carlos Kleiber és una font d’inspiració gràcies a la seva fantasia creativa. També una part molt atractiva per a mi és el misteri que l’envolta, ja que tenim molt pocs documents en què parli sobre els seus pensaments sobre música.

¿Estaries d’acord que el peculiar format de La santa espina resulta curiosament adequat als nostres dies?

Estic completament d’acord que, tant pel format com per paral·lelismes amb l’època en què es va estrenar, pot ser una obra de gran actualitat i que la gent valori en la seva reestrena.