ESCENES
BELÉN GINART

Anna Alarcón: “Hi ha gent que entén l’obra com la carta de suïcidi de Sarah Kane”

L'actriu es llança al monòleg per ficar-se en la ment de Sarah Kane, una dramaturga britànica de culte que es va suïcidar als 28 anys i en va explicar les raons a ‘Psicosi de les 4.48’

Anna Alarcón 
 “Hi ha gent que entén l’obra com  la carta de suïcidi de Sarah Kane” Zoom

Sarah Kane és una autora molt representada arreu però poc coneguda aquí. Com hi heu anat a parar?

Moisès Maicas, el director, m’havia fet altres propostes, però no m’hi vaig llançar fins que em va passar aquest text. Vaig sentir que aquesta obra s’havia de fer, que calia parlar d’això. I cal que el públic conegui aquesta autora perquè és supercompromesa. És coneguda entre la gent de teatre, però entre el públic general no. S’ha fet molt poc, però últimament m’arriben notícies de molta gent que la vol representar.

Es va matar amb 28 anys i Psicosi de les 4.48 és una obra pòstuma. ¿És com la seva nota de comiat?

Hi ha gent que entén l’obra com la seva carta de suïcidi, però en realitat va estar dos anys escrivint-la. Sí que és cert que després d’escriure-la es va suïcidar.

De què parla l’obra?

Parla d’una dona que té una mica difuses les fronteres entre la realitat i la ficció. Aquesta dona és algú que diu d’entrada que se suïcidarà, i després explica les seves raons per fer-ho. És la història d’una persona, explicada des de les seves diferents veus: la més poètica, la més abstracta, el diàleg amb els seus metges…

Quines raons esgrimeix per al seu suïcidi?

Parla de la seva incapacitat per transcendir el dolor que sent, i l’única manera que veu de fer-ho és la mort. Però no la mort com a tortura, sinó la mort com a llum. La seva vida és una recerca de l’amor, tot i que tenia molts amics i l’estimaven molt.

Què la turmenta, doncs?

A l’inici de l’obra fa una relació clara de motius: “Estic trista, estic cansada i no hi ha res a fer, sóc un fracàs total com a persona, sóc culpable, vull matar-me, abans era capaç de plorar, ara estic més enllà de les llàgrimes, he perdut l’interès per l’altra gent, no puc prendre decisions, no puc pensar, no puc dormir, no puc menjar…”

Però el personatge és una malalta?

La Sarah Kane tenia una lucidesa fascinant. Per això no he volgut fer una malalta típica. És algú amb molta ràbia i molta ira, és molt intensa. I, a més, tots tenim claror i foscor.

Què la connecta amb el món?

Té la capacitat de transcendir la seva malaltia i universalitzar-la.

¿I no hi ha més “llum” a l’espectacle que la de la mort?

També hi ha humor, tot i que és un humor àcid. Va estar ingressada en psiquiàtrics i s’enriu una mica del sistema hospitalari. Per exemple, fa un repàs amb molt humor dels medicaments que li van donar. És evident que no van encertar la medicació.

¿T’has obsessionat amb la persona rere el personatge?

Sobre ella tampoc hi ha una gran quantitat de material. M’he documentat força, però jo no volia fer de Sarah Kane. Per dibuixar el personatge he anat molt a mi mateixa.

Quina coloratura té el monòleg?

L’obra està estructurada en quadres escrits amb codis diferents, del diàleg a la introspecció i la reflexió. Hem hagut de picar molta pedra, perquè l’obra admet moltes interpretacions. Però hem intentat ser molt honestos. En realitat es tractava d’escoltar-la, de fer com si la Sarah Kane hi estigués present.

Quins recursos escènics utilitzeu?

Una cadira i unes fustes, res més. És com si ella hagués convocat tota la gent per dir: “Me’n vaig i us vull explicar per què vull marxar”.

¿La idea de fer un monòleg té a veure també amb l’intent de fer un espectacle que pugui girar fàcilment?

No. L’he fet pensant en present. Sé de un lugar [la molt aplaudida obra de la companyia Prisamata, escrita i dirigida per Iván Morales] la vam fer sense pensar en res i ja hem fet prop de 300 bolos. Mai saps què funciona i què no.

¿Per quan un nou espectacle amb Prisamata?

Hi estem treballant. Ja tenim títol, Esmorza amb mi, però l’Ivan encara l’ha d’escriure. Imagino que l’estrenarem la temporada vinent.

De moment tens feina a la tele.

Sí, estic a La Riera des de la primera temporada, i ara tinc entre mans un altre projecte pendent. No en puc parlar però em fa molta il·lusió. |

‘Psicosi de les 4.48’, de Sarah Kane Direcció: Moisès Maicas amb la col·laboració d’Iván Morales. Amb Anna Alarcón. La Seca Espai Brossa (Barcelona). Del 9 de setembre al 4 d’octubre