CARA A CARA

Andrés Calamaro, per ell mateix

Calamaro és massa Calamaro per compartir el 'Cara a cara'. I per no limitar el seu verb torrencial, brillant i caòtic, hem decidit fer una excepció. L'argentí s'explica a ell mateix arran de 'Bohemio', el disc que publica el 16 de setembre.

A.C. | En els últims anys s'ha parlat molt ja no només de la gravació analògica, digital, dels colors dels sons... sinó del fet que als músics se'ns ha exigit pensar com empresaris. Per què? Per després criticar-nos per pensar com empresaris, segur! Fa tres anys que no publico un disc i sento que aquest és en format metafísic: ni virtual, ni digital, ni físic.

Saludar el disc.

Escoltar un disc per primera vegada és com saludar-lo. Els arranjaments, les lletres, són segons que vénen un darrere l'altre i no hi ha temps per pensar en res. Em sembla que ara mateix escoltar els discos ja és una responsabilitat tan gran com cantar o gravar-los. La gent ja no té per costum adormir-se llegint un llibre, els cinèfils són videòfils en el millor dels casos...

Barcelona.

Moltes vegades perdo la fe en el rock, cap disc m'interessa, no m'agraden del tot... Però no és un problema greu perquè sempre queda la música negra. De Kanye West cap enrere tot ens agrada i tot és interessant. Però vinc a Barcelona, vaig a Discos Revolver i recupero immediatament la fe en el rock. Fins i tot s'ha posat de moda el Rodriguez... A aquest pas tornarem a estar de moda Los Rodríguez!

La gravació de Bohemio .

Va ser una gravació molt curiosa per a mi, perquè vivim en un temps de permanent... i parlo a nivell universal, argentí, espanyol, financer, macroeconòmic, capitalista o personal... El món viu entre intoxicacions i rehabilitacions, ja siguin d'índole econòmica o moral. També passa amb els discos.

L'escriptura de les cançons.

Durant l'any passat vaig fer moltes gravacions. Els músics ja no escrivim les cançons. Una vegada vaig escriure una lletra per a un compositor llegendari, Mariano Mores, que es va retirar l'any passat amb 93 anys. Va compondre per a tots els poetes del tango i componia amb la partitura. Jo cada tarda anava a casa seva i ell m'ensenyava com de sobte feia podrir una mica un acord amb l'harmonia, o posava alguna cosa al darrere que recordava el primer tango de tots, La cumparsita .

El primer tango.

Perquè el primer tango el va escriure un negre. I Alexandre Dumas també era negre, oi? I Obama... és com aquests cavalls de Jerez que neixen negres i acaben blancs. Si el president ha de ser un actor que com a mínim sigui guapo i bon actor, amb dialèctica i que llegeixi bé.

Un clau per penjar-hi la roba.

Enrique Morente sempre deia que per fer una cançó primer s'ha de trobar sempre "un clau per penjar-hi la roba". M'imagino una bateria, o una sèrie d'acords de guitarra, o un riff, un funk en un to, un blues en tres tons o cinc tons, o acords menors, perquè soni més menor...

El flamenc.

El flamenc està escrit en menor, el tango té dues parts, una en major i l'altra en menor. No hi ha gaire música en menor, les ranxeres són totes majors, el blues és tot major amb setenes... El flamenc, a més, té una altra cosa, és molt espiritual i metafísic al mateix temps. El compàs flamenc és de 12, per tant és de 3 i de 4 a la vegada, el de 3 compromet una part de l'esperit diferent, i el 4 és el rock'n'roll. És parell i senar alhora.

Bohemio .

No és un disc de rock amb distorsions i marxa, ni de postures de rock. A diferència de la majoria dels meus discos anteriors no té ritmes llatins, ni orquestra, ni arranjaments de cordes.

Les lletres.

Jo no sóc fonamentalista de la cançó ni un compositor professional. A la majoria de músics ens interessa tant el ritme i la textura com la lletra, però bé hem de cantar i la lletra ha de durar i cantar-se sempre si és possible. [A l'inici del procés] tenia rimes, tenia un humor negre narco que hauria espantat la gent més que no pas fer-la riure.

Dins d'una cançó.

A Dentro de una canción em va semblar que feia una cosa nova que valia la pena i allà vaig començar una altra etapa de buscar cançons. De manera que fa 2 o 3 anys no tenia cap disc al cap, no sentia desig de ficar-me a l'estudi de gravació, no tenia l'espurna que s'ha d'encendre. Els músics som així, ens fumem un porro, escoltem el disc de Frank Ocean i ens ve de gust entrar a l'estudi de gravació a fer una cosa així, japonesa, tan ben cantada, amb tanta profunditat.

Corrides de toros.

Jo estava força absent, no vaig estar-me les 8 hores de sessió davant dels altaveus. Vaig anar només a cantar, i no les tenia totes. L'any passat no vam tocar, vaig fer moltes fotos a corrides de toros i per poc que no faig un desastre amb la meva vida...

Política.

Podia haver fet un disc més polític, més ideològic, una crítica a l'imperialisme, però hauria necessitat més reflexió i més cocaïna. Sé que dic això i serà el títol, però també pot ser una broma per als polítics, vull dir... el president té cara de marbre, qui sap si es pot ratllar una mica, no? Ja ho deia Atahualpa Yupanqui: "Les penes són nostres, les vaques alienes" i els discos metafísics. Crec que és un disc que es pot escoltar 3 vegades seguides, cosa que no es podia fer amb El salmón , que tenia 103 cançons.