CINEMA
JOAN PONS

Crítica de cinema: 'Amor', 4 estrelles

Quatre estrelles per a la nova pel·lícula de Michael Haneke

Jean-Louis Trintignant Zoom

Direcció i guió: Michael Haneke. 127 minuts. Àustria (2012). Amb Jean-Louis Trintignant, Emmanuelle Riva, Isabelle Huppert.

Per bé o per mal, les pel·lícules de Michael Haneke s'han convertit en un paradigma del cinema d'autor europeu, amb totes les seves connotacions i estigmes: un cinema extremament lent, seriós, profund i, per sintetitzar, important. I, esclar, al voltant d'aquest cànon es polaritzen les opinions. Els uns s'hi oposen per tota la ferum que aquest cinema desprèn de prestigi oficialitzat només apte per a espectadors premium del circuit en v.o., i els altres l'abracen a ulls clucs perquè són un tipus de pel·lícules d'una indubtable talla artística i pedigrí. Moltes de les reaccions davant d' Amor , amb la consciència de tots els premis que graviten al seu voltant, estan desnaturalitzades. I no hauria de ser així perquè el millor sempre és pensar per un mateix. Amor , a més, és una pel·lícula que t'interpel·la directament com a espectador. Els grans temes d'aquest film -l'amor i la mort- s'exposen d'una manera prou frontal i quotidiana perquè qualsevol persona els senti com a propis. De fet, la prova d'amor que el film relata a partir de la mort lenta com a terrible episodi final de la vellesa no és gaire habitual en la ficció i sí molt corrent en la realitat. Per això, davant d' Amor cadascú ha de decidir, en funció de les seves experiències i pors, si el film és admirable o insuportable (o totes dues coses alhora). Sense cap retòrica melodramàtica i combinant un sec naturalisme amb algunes fuites al·legòriques (magnífic el moment de Trintignant intentant capturar un colom com si lluités per atrapar el que li queda de vida), Amor és una obra sobre la mort com el gran sedàs igualador entre classes socials. Perquè també les persones benestants i il·lustres tenen morts vulgars.

ALTRES CRÍTIQUES

1. Jack Reacher. Crítica de Paula Arantzazu Ruiz: 3 estrelles

Direcció: Christopher McQuarrie. Guió: Christopher McQuarrie, Josh Olson. 130 minuts. Estats Units (2012). Amb Tom Cruise, Rosamund Pike, Richard Jenkins, Werner Herzog.

Ben plantat i enigmàtic, Tom Cruise és també el millor actor de Hollywood per fer d'agent fantasma. Davant i darrere les càmeres. No costa gens, doncs, imaginar les raons que l'han portat un cop més a interpretar-se a ell mateix, encara que veient-lo com a Jack Reacher un troba a faltar el seu personatge a Missió: Impossible , Ethan Hunt. Les comparacions són odioses.

En aquest llargmetratge escrit i dirigit per Christopher McQuarrie, guionista precisament dels primers treballs de Bryan Singer -amb qui Cruise coincidiria en l'estrepitosa Valquíria (2008)-, l'actor reprèn l'estereotip d'home sense identitat que torna a la llum, aquí amb un objectiu ben clar: netejar el nom d'un exmilitar de passat tèrbol i un present com a assassí de masses. Un tema molt d'actualitat, encara que McQuarrie, donem-li les gràcies, no pretén fer anàlisi del telenotícies. Tot el contrari. La seva mirada s'acosta a la paròdia pop i a la lleugeresa de cert cinema de gènere.

En aquest sentit, el cineasta ens regala un bon munt de diàlegs plens de mofa, una persecució automobilística impecable i un magnífic Werner Herzog en el que, sens dubte, és el millor dels seus pitjors papers. Quan la crítica cinematogràfica més culta parla de la mirada irònica i sublim del cineasta i actor d'origen alemany, ¿té en compte el sentit de l'humor de Herzog interpretant aquests tipus de personatges?

Deixant de banda les bromes, és evident que Jack Reacher no passarà a la història com la pel·lícula d'espies definitiva, però, dimonis!, proporciona la diversió necessària per aixecar una grisa tarda d'hivern.

2. Volver a nacer. Crítica de Toni Vall: 2 estrelles

Direcció: Sergio Castellitto Guió: Sergio Castellitto, Margaret Mazzantini. 127 minuts. Itàlia (2012). Amb Penélope Cruz, Emile Hirsch

Dels quatre films que ha dirigit Sergio Castellitto, només dos s'han estrenat entre nosaltres: els protagonitzats per Penélope Cruz. Si No te muevas era un competent drama sobre els fils familiars i els secrets del passat, Volver a nacer és un pas enrere perquè el director no resol bé l'excés d'ambicions que es planteja. Pretén agermanar la narració d'un drama històric -la Guerra dels Balcans- amb el drama personal dels que s'hi van veure implicats. I la seva mirada es perd entre els marges.

No està ben resolta la narració en dos temps perquè el present resulta artificiós i molt marcat per un maquillatge i perruqueria demencials, i el passat navega entre la confusió i l'esquematisme. Es nota que Castellitto vol acostar-se al cinema de Gianni Amelio - Lamerica - però li falta contenció i li sobra afectació dramàtica. Al film se li veuen les costures per tot arreu, va força necessitat de talent en l'apartat visual i també, ai las, en l'interpretatiu. Val a dir que l'últim terç aconsegueix una notable emotivitat, que no serveix, però, per sostenir la feblesa del conjunt.

3. El muerto y ser feliz. Crítica de Manu Yañez: 3 estrelles

Direcció: Javier Rebollo Guió: Javier Rebollo, Lola Mayo, Salvador Roselli. 94 minuts. Espanya (2012). Amb José Sacristán, Roxana Blanco

Cal entendre el nou film de Javier Rebollo com una benvinguda anomalia en el context del cinema espanyol actual. D'entrada, perquè referma el seu director com un cineasta adepte a un cert nomadisme cultural. Després de l'afrancesada Lo que sé de Lola i de la molt madrilenya La mujer sin piano , Rebollo planteja a El muerto y ser feliz un viatge crepuscular per contrades argentines. Un periple per carretera que sembla una barreja de noir europeu i western marcià, tot i que les arrels d'aquest film sobre la mort i la possibilitat de l'amor cal buscar-les en la literatura.

De fet, és la presència d'una veu en offomnipresent el primer que sobta d'un film que adopta Borges i Beckett com a guies espirituals per explicar l'odissea existencial d'un superb José Sacristán en la pell de Santos, un quixotesc "assassí a sou que no assassina". Amb aquestes heterodoxes premisses, El muerto y ser feliz juga amb convicció les seves cartes retòriques, però esgota massa aviat el repertori de jugades, convertint l'exuberant cabal d'idees en un irregular experiment sobre la compulsió narrativa.| MANU YÁÑEZ