Amor de llarg recorregut

L’hivern al Baix Aragó no és precisament amable. El fred castiga sense gaire pietat pobles com Muniesa, a Terol, i l’activitat del dia a dia d’aquesta vila és minsa fins a una quietud pràcticament letàrgica. Aquestes condicions climàtiques tan severes expliquen per què durant els mesos de poca llum, quan el paisatge pren tons blanquinosos, es veu tan poca gent pels carrers d’aquests pobles. També és un dels motius que justifica per què els joves habitants que havien nascut en aquests llocs fa temps que van decidir marxar. O per què la gent gran que ha viscut tota la vida al poble decideix anar a passar tots els hiverns a casa dels fills que es van instal·lar a la ciutat ja fa una pila d’anys. Però, ves per on, no tothom és així. L’Antonio i la Felisa són dos avis de Muniesa a qui no els fa por ni la baixada de temperatures ni la quotidianitat de l’aïllament. Per què? Doncs perquè es tenen l’un a l’altre i la calidesa d’aquesta relació de companyia i d’amor de llarg recorregut és més poderosa que una miserable onada de fred.

El nét de l’Antonio i la Felisa és Hermes Paralluelo, un director de cinema nascut a Barcelona el 1981. El 2011 va debutar en el format llarg amb Yatasto, un documental sobre una família poc funcional en un barri perifèric de Córdoba (Argentina), i ara ha decidit continuar intentant “esbrinar el món a partir de l’organització familiar” fixant-se en el present dels seus propis avis.

“Des que vaig començar a fer cinema que em voltava pel cap fer alguna cosa amb ells. És gairebé una tendència natural que sempre he tingut. Els entrevistava, jugava amb la càmera amb ells… A Yatasto vaig descobrir que totes les famílies estan unides per un sentiment molt particular. Llavors em vaig decidir a fer alguna cosa amb els meus avis perquè també m’adonava que hi havia un sentiment molt únic que els envoltava. En un principi vaig pensar a buscar actors per interpretar-los. Però quan el meu avi es va trencar el maluc i vaig haver de passar molt de temps amb ells dos sols a l’hospital, vaig veure clar que era a ells, i no a uns actors que fessin d’ells, a qui volia retratar. Vaig sentir la necessitat de filmar els seus cossos, els seus moviments, la seva sensibilitat, la seva singularitat...”, diu.

No todo es vigilia és un documental domèstic que no ho sembla. Hermes Paralluelo activa tota una sèrie de recursos formals (plans fixos, timing pausat, llum mínima, estructura de relat...) que són més habituals en una obra de ficció que no pas en un documental.

“He volgut que fos una pel·lícula que, més que documentar, expressés. No volia ser un observador des de fora, fred, perquè pel fet de ser la meva família ja no ho era. Així que volia que les imatges ja diguessin coses. Com deia Robert Bresson a Notas sobre el cinematógrafo : volia que les formes semblessin idees. En aquest sentit, treballo les eines i el llenguatge del cinema lliurement. En principi, volia acompanyar (físicament i cinematogràficament) durant una temporada els meus avis i veure quines són les seves pors, les seves inquietuds, els seus desitjos, les seves vivències... Com que ells dos tenen uns ritmes i unes dinàmiques molt especials, el meu retrat les havia de respectar. L’Antonio i la Felisa em donaven blocs de vida a partir dels quals jo havia de construir. La ficció, doncs, era l’eina que em permetia unir aquests blocs. També era una estratègia que em permetia arribar a una gran veritat sobre ells dos”, explica el director.

I quina és aquesta gran veritat? Què explica, en el fons, No todo es vigilia? “El que més m’interessava a mi era que es notés que per a ells dos és molt complicat estar separats. De vegades fins i tot dubtava de si eren dues persones separades o un personatge únic. Hi ha un lligam molt misteriós que fa que quan un dels meus avis està sol (com es veu en algunes seqüències de l’hospital), l’absència de l’altre és més forta que la presència. Hi ha una tensió molt curiosa entre ells que fa que sempre vulguin estar junts. També crec que tota la pel·lícula està travessada per un sentiment de fragilitat. Són dues persones que tenen molt a prop la mort i hi pensen de manera diferent. L’Antonio resignat i la Felisa... té por. Por a la residència, a la separació, a la mort de la parella, a la desaparició de la forma de vida que sempre han dut… És com si només es tinguessin a ells dos. A la segona part de la pel·lícula, la que és més de tancament, de foscor, com si casa seva fos un refugi i ells dos renunciessin a l’exterior, crec que és on tot això es veu més clar. És com si hi hagués una força que els impedís sortir al carrer, com a El ángel exterminador, de Buñuel”.

Inspirat pels versos d’un poema de l’escriptor argentí Macedonio Fernández d’on sorgeix el títol de la pel·lícula, Hermes Paralluelo ha volgut que No todo es vigilia transmetés estats de percepció no sempre racionals. Perquè el sentiment que mou la vida dels seus avis costa de verbalitzar. Tot i que, de fet, tant se val si al final ha quedat patent en el resultat del film, ja que el més important de No todo es vigilia ha sigut el procés. “Va ser magnífic estar tant de temps treballant amb ells. Estaven molt entusiasmats només pel fet d’estar una temporada amb mi. Com tots els rodatges, al principi era una mica dur. Però després van entendre que tots érem part d’un equip, cadascú des del seu lloc. La Felisa, que quan vam començar no volia repetir un pla (el del despertador) a la tercera vegada, quan dúiem quaranta preses, era ella la que en demanava que en féssim més”, confessa Paralluelo. |